dilluns, 1 de gener del 2024

LOS DEMONIOS

Ken Russell reitera el seu estil hiperbòlic a "Los demonios" (1971). 

Si a "La pasión de vivir" tornava a treballar amb la protagonista de "Women in Love", en aquest títol es retroba amb Oliver Reed, en el paper del seductor Urbain Grandier, capellà del poble francès de Loudun, víctima de la seva lubricitat, però també d'un seguit de circumstàncies desafortunades, des de la bogeria d'una colla de monges reprimides sexualment fins al conflicte amb el cardenal Richelieu, a qui no interessa la relativa independència a què aspira la vila esmentada, residu feudal que convé neutralitzar després de la victòria sobre els hugonots. 

Les muralles de Loudun, que els sequaços de Richelieu aspiren a enderrocar, formen part d'una atrevida escenografia a càrrec de Derek Jarman, un punt a favor d'un dels títols més controvertits de Russell, basat en el pur excés, amb tota mena d'escenes d'impacte que van propiciar la intervenció de la censura, si més no justificades en bona part per la crua realitat dels fets que narra: el vergonyant i insòlit procés de bruixeria i l'exorcisme practicat a les monges i a la després santificada Mare Joana dels Àngels (Vanessa Redgrave). Russell no estalvia res: masturbacions amb l'ajuda de figures de Jesucrist, orgies, tortures inquisitorials de tota mena... Què voleu? Eren els primers setanta!

8 comentaris:

Cinefilia ha dit...

Basada en una novel·la d'Aldous Huxley, el mateix autor de "Un món feliç", coincideixo amb tu que va ser una pel·lícula excessiva.

Una abraçada.

Trecce ha dit...

Parecía que se habían desatado todas las inhibiciones hasta llegar incluso a la exageración.

ricard ha dit...

Juan: Potser hauria calgut una contenció de la qual Russell sembla incapaç. Cal reconèixer, però, que el tema s'hi prestava.

Trecce: Se les fue un poco la mano. Y no puede haber mejor ejemplo que el plano final, con el fémur quemado convertido en consolador.

Una abraçada.

Pedro Rodríguez ha dit...

A pesar de su pretenciosidad, siempre me cayó bien Ken Russell, de hecho, no hace mucho le dediqué un recordatorio en mi blog con La pasión de China Blue (1984). Los demonios es una obra provocadora, delirante, psicodélica y grotesca que desarrolla su acción en un ambiente de pesadilla subrayando la naturaleza animal del ser humano.

Un abrazo.

Fran ha dit...

Hola Ricard!
Esta si que no la conocía, para mi es "arqueología cinéfila", gracias por traerla.
Saludos!

ricard ha dit...

Pedro: Cuando empecé a ver sus películas, de muy joven, me gustó su estilo barroco y apasionado. Visto con perspectiva, admito que su cine es discutible, incluso el de su mejor etapa. Y después de "La Pasión de China Blue" creo que no hizo nada aprovechable. Sin embargo, tras recuperar "Los demonios", creo que, con todas sus imperfecciones, la película resulta más interesante que la mayor parte de la políticamente correcta y aburrida producción actual.

Fran: El cine de cuando éramos (más) jóvenes.

Un abrazo.

Teo Calderón ha dit...

Esta película siempre me ha parecido un ejercicio histérico y conscientemente provocador que sacrifica el rigor narrativo al efectismo más granguiñolesco, confundiendo la audacia con "épater le bourgeois". El cine de Russell siempre se distinguió por estas "cualidades". Por supuesto, nada que ver (aunque el tema sea el mismo) con la impresionante MADRE JUANA DE LOS ÁNGELES (1961) de Jerzy Kawalerowicz.
Un saludo.

ricard ha dit...

Algo de razón tienes. No he visto la película de Kawalerowicz, y siento cierta curiosidad.

Saludos.