Després de "Sin rodeos", Santiago Segura ex-Torrente reincideix en el remake -ara d'una producció argentina- amb "Padre no hay más que uno", comèdia familiar sense arestes que tracta un assumpte tan agraït com previsible: el marit que no s'ocupa habitualment de les feines de casa, obligat a bregar amb cinc fills durant una setmana que l'esposa s'agafa de vacances (merescudes), i a compaginar-ho amb una feina que li exigeix vint-i-quatre hores al dia de dedicació; l'estructura en flash-back ja ens avisa que tot acabarà en el caos més absolut.
Si el millor de "Sin rodeos" era el comentari sobre alguns costums moderns, aquí és impagable la referència als demencials grups de wasap de mares de l'escola i similars. Més enllà d'això, "Padre no hay más que uno" és un títol eficaç i prou divertit si ens fem càrrec de la seva manca de pretensions, un fast-food cinematogràfic que es contempla amb simpatia i s'oblida en sortir del cinema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada