CRIMS PERFECTES

El 1951, Alfred Hitchcock adaptava la novel·la de Patricia Highsmith "Extraños en un tren". La trama parteix d'una situació enginyosa: com el títol indica, dos desconeguts coincideixen en un tren de camí a Nova York; un d'ells és un tennista famós i l'altre, un vividor, que el reconeix pels reportatges de les revistes, que també informen dels seus problemes per divorciar-se d'una esposa poc exemplar; llavors, li diu que ell voldria que son pare desaparegués i que podrien intercanviar els seus assassinats (el primer mataria el pare del segon i aquest l'esposa del primer), i l'absència de mòbil aparent ho convertiria en crims perfectes.

La resolució del conflicte esdevé menys interessant que el seu plantejament. En qualsevol cas, el film conté alguna de les imatges més brillants de la filmografia del seu director i cal destacar el moment en què l'instigador observa fixament el tennista des de les grades i tothom mou el cap seguint la pilota menys ell.

Robert Walker interpreta el personatge del vividor amb notable solvència, potser ajudat per la seva condició de dipsòman en la vida real; el perfil autodestructiu de Walker va ser molt probablement causa de la seva mort prematura, el mateix any de l'estrena del film. Farley Granger (el tennista), tindria una carrera més llarga, tot i que era més guapo que bon actor i que, llevat de la seva intervenció en l'obra mestra de Visconti "Senso" (1954), treballaria bàsicament per a la televisió i en alguns subproductes italians, com correspon a una estrella nord-americana en declivi. Recordem, però, que ja havia treballat amb Hitchcock uns anys abans, el 1948, en companyia de James Stewart i John Dall, a "La soga".

Inspirada en fets reals, també recreats en la posterior "Impulso criminal" (Richard Fleischer, 1959), narra en temps real la reunió de final de curs entre dos estudiants que no han paït gaire bé les seves lectures sobre Nietzsche i un seguit de convidats al seu pis de Manhattan, entre els quals el seu professor de Criminologia a la universitat; aquest defensa que no existeix el crim perfecte però els nois pretenen demostrar el contrari amb fets: han assassinat un altre estudiant i ocultat el seu cadàver al mateix pis on se celebra la festa.

La versió de Hitchcock, que parteix d'una prèvia adaptació teatral, eludeix les referències a l'homosexualitat dels personatges i no té la profunditat argumental que sí que persegueix el film de Fleischer. A canvi, el mestre Alfred ens serveix un experiment que era tota una proesa en l'època de l'estrena: una filmació en un únic pla-seqüència (en realitat, com que les càmeres no podien contenir més de deu minuts de pel·lícula, hi ha alguns talls dissimulats), la qual cosa va aconseguir gràcies a un decorat amb parts mòbils que facilitava el desplaçament de la càmera; la fotografia, en color, inclou un delicat tractament de la llum, ja que es va fent de nit mentre avança l'acció (Hitchcock va haver de repetir bona part de les escenes per obtenir el resultat que volia).