David Robert Mitchell va sorprendre gratament amb el seu film d'horror "It Follows" (2014), atmosfèric, elegant i també original. "Lo que esconde Silver Lake" (2018) també és atmosfèrica i també té una posada en escena elegant, però potser s'ha passat d'original.
El director i guionista construeix una trama de suspens que podia haver imaginat Raymond Chandler transfigurat en nerd adolescent, o Bret Easton Ellis -que vindria a ser el mateix-; una paranoia en què conflueixen elements de la cultura pop (Kurt Cobain, el còmic underground) amb referències cinèfiles que van de Hitchcock a James Dean, passant per Marilyn Monroe i Janet Gaynor, o la molt òbvia a "La invasión de los ladrones de cuerpos". Les imatges remeten a Jacques Tourneur i al David Lynch de "Mulholland Drive" (inclosa la presència sempre enigmàtica d'un icònic Patrick Fishler) i són ocasionalment impactants. Però les més de dues hores d'indagacions al voltant de presumptes conspiracions dels poderosos i missatges subliminars filtrats en capses de cereals (res de nou) condueixen a una conclusió que vol ser fosca i, a la vegada, irònica, però que només significarà alleujament per al pobre espectador, esgotat a causa de l'excés d'informació.
2 comentaris:
Película de tono esteticista con una ciudad de Los Ángeles retratada de un modo tan peculiar como esplendoroso, que sirve de escenario para un delirio noir rebosante de situaciones surrealistas cuando no estrambóticas. Alejada de la calidad de "It Follows", el relato, revestido de cultura pop, discurre dentro de un caos interior en donde nada tiene sentido, como un laberinto en el que uno se interna persiguiendo fantasmas, obsesiones.
Un abrazo.
En su afán por resultar original y, al mismo tiempo, acumular referencias pop, el director sirve un guiso más bien indigesto.
Un abrazo.
Publica un comentari a l'entrada