LA REPLICACIÓ: FENOMEN I CIRCUMSTÀNCIA

La replicació és un tema recurrent en el cinema fantàstic, potser des de la mítica "La invasión de los ladrones de cuerpos" (Don Siegel, 1956). Apel·la, com tots els films d'horror, a una por atàvica: la por de no ser qui som, de mirar-nos al mirall i no reconèixer-nos (té a veure amb la por a envellir?), o de no reconèixer els éssers que ens envolten, que semblen ser qui són però, en el fons, ens resulten uns estranys. Una por o unes pors inherents al nostre caràcter social, explicable per molts motius però que, al cinema, sol tenir a veure amb invasions extraterrestres. Com és el cas del títol esmentat; o de la francament divertida "I Married a Monster from Outer Space" (Gene Fowler, 1958): l'espectador ja sap que el marit és un alienígena camuflat però l'esposa, a pesar de l'aspecte de carallot que arrossega l'home des de la seva substitució, no manifesta cap preocupació fins al cap d'un any, quan escriu en una carta a la seva mare que el troba estrany.

Quan es tracta de nens, els exemples són igualment nombrosos, tot i que les possessions demoníaques prenen el relleu de les maquinacions extraterrestres.

A "Bosque maldito" (Lee Cronin, 2019), no queda gaire clar l'origen del problema, però un forat al bosc resulta francament sospitós. Tampoc no entenem per què la protagonista no ho denuncia a l'autoritat competent i que ho tapin d'una vegada.

Aquest film irlandès que sembla americà demostra que la replicació en els films d'horror s'estén als arguments: tot comença amb una dona que fuig d'una relació problemàtica i més d'un trauma i, en companyia del seu fill, va a viure en una casa enmig del bosc que fa cagar de por només veure-la; una veïna amb cara de bruixa els adverteix del perill; no sabem si passa alguna cosa rara de veritat o tot és fruit de la seva ment torturada i l'abús d'antidepressius...

I amb això no vull dir que sigui una mala pel·lícula. Té atmosfera i no abusa dels efectes. Però, en un gènere tan prolífic, ja costa ser original.

Jordan Peele, a qui devem la molt notable "Déjame salir" (2017), novament s'hi esforça a "Nosotros" (2019), un altre títol en què la replicació està en el centre de la història, tot i que, en aquest cas, no implica la desaparició de l'original (d'entrada, si més no). Aconsegueix, com en la seva primera pel·lícula, un clima tèrbol i seqüències molt ben resoltes (els assassinats a la casa dels amics, per exemple); però l'argument acaba resultant recaragolat i no el salva el gir de guió final, mentre que el conjunt no és gaire diferent de qualsevol pel·lícula de zombis. Costa escapar de la replicació.