A "El sargento de hierro" (1986), Clint Eastwood interpreta un individu anacrònic, malparlat i esquerp però en el fons amb un cor enorme. Vaja, com la majoria de personatges que interpretarà en la seva etapa de maduresa.
Que sigui malparlat i dur en aparença ve en aquest cas justificat perquè és el sergent instructor d'uns marines una mica malcriats. Veterà de Corea i de Vietnam, no arriba als extrems del sergent de "La chaqueta metálica", que s'estrenaria un any més tard, però poc se'n falta. És divorciat, per descomptat, però té l'oportunitat de resoldre els problemes amb la seva ex-dona, que treballa de cambrera. Finalment, el seu esforç també es veurà recompensat quan els seus nois participin amb èxit en la invasió de l'illa de Granada.
En el moment en què es va estrenar aquest film, Eastwood encara tenia fama de fatxa i d'insensible, però alguns crítics van reconèixer un to malenconiós certament insòlit en un títol d'aquestes característiques.
Quan, l'any 2006, va estrenar el seu díptic sobre la Guerra del Pacífic (amb producció de Steven Spielberg, qui va rendibilitzar doblement la inversió gràcies a una sèrie televisiva titulada precisament "The Pacific"), ja ningú no dubtava de la seva capacitat per conferir profunditat dramàtica i certa ambigüitat als seus films, independentment del gènere abordat. I, en aquest cas, Eastwood fa més evident la seva voluntat de ser equànime explicant la batalla d'Iwo Jima primer des del punt de vista dels americans, a "Banderas de nuestros padres", després des de la perspectiva dels japonesos, a "Cartas desde Iwo Jima".
Aquesta va ser una de les batalles més cruentes de la Segona Guerra Mundial. Iwo Jima era un illot desèrtic però era territori japonès i els combatents nipons el defensarien fins a la mort.
L'ocupació de l'illa va ser molt difícil per als americans i, a "Banderas de nuestros padres", Eastwood la filma com va fer-ho Spielberg amb el desembarcament de Normandia a "Salvar al soldado Ryan". Fins i tot en copia la idea de fotografiar en un to esvaït, quasi monocrom. Però el film s'allunya aviat del camp de batalla i ens condueix a la rereguarda, on els soldats que presumptament van hissar la bandera dels Estats Units sobre el mont Suribatxi, moment que va esdevenir icònic gràcies a la fotografia de Joe Rosenthal, es dediquen a fer una gira per recaptar diners. La seva fama sobtada, les atencions i l'adulació que reben, el fet que tot va ser una mica un muntatge, així com el record dels companys morts en la contesa, els crea un sentiment de culpabilitat.
Els 22.000 japonesos que defensaven l'illa no devien tenir sentiment de culpa, ja que anaven a morir. El seu comandant, protagonista de la segona pel·lícula, era molt conscient de la capacitat militar dels americans, entre altres raons perquè havia viscut als Estats Units com a agregat de l'Ambaixada japonesa. Els atacants tenien 500 vaixells. Els defensors no tenien prou municions i amb prou feines aigua bruta i una mica de sake per entretenir la gana. De manera que el general Kuribayashi va fer l'únic que podia fer i no volem dir rendir-se. Va construir una xarxa de túnels i organitzar una defensa numantina, probablement la millor possible ateses les circumstàncies. No permetria els suïcidis heroics i inútils en camp obert. Els homes resistirien i moririen en els seus amagatalls sota terra, només després d'haver causat el nombre més gran possible de baixes en les files enemigues.
Kuribayashi, interpretat per Ken Watanabe, és presentat com un heroi noble i sensible que afronta el seu destí amb determinació, estoicament, en la millor tradició samurai, sense cap lamentació innecessària i l'única companyia del seu sabre, una ampolla de whisky i alguns records mostrats en flash-back. S'assembla força als herois eastwoodians, tot i que és molt educat i no renega.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada