Els personatges d'Eastwood, en gairebé tots els seus títols independentment del gènere, viuen en els marges de la societat, sigui per vocació o per obligació. Això els obliga a ser més ràpids amb el revòlver, més eficaços en la seva feina, siguin lladres o bé policies, però també els converteix en éssers torturats i solitaris. Conseqüentment, un títol del director que no s'adscrigui a un gènere més específic sempre tendirà al drama.
Seria el cas d'"El aventurero de medianoche" (1982), història d'un cantant de country tuberculós que, en els dies de la Gran Depressió americana, passeja la seva misèria per clubs de mala mort i ofega en alcohol els seus somnis de grandesa. En el seu viatge a l'infern, l'acompanya, prou sol·lícit, el seu nebot. Clint fa el paper protagonista i Kyle Eastwood, el seu fill a la vida real, el del nebot.
En aquest film, molt sorprenent en el moment de la seva estrena per com s'allunyava dels títols comercials que havia interpretat i dirigit fins llavors, Eastwood fixa el retrat dels perdedors que centrarà bona part de la seva filmografia i, alhora, manifesta el seu interès per la música tradicional nord-americana, com tornarà a fer en el documental televisiu "The Blues", sèrie produïda per Martin Scorsese. Recordem que també és un fanàtic del jazz.
"Million Dollar Baby" (2004) pot semblar en aparença un títol de boxa. Bé, de fet ho és. Però també és un drama amb totes les de la llei. Frankie Dunn (Eastwood) porta tota la vida entrenant púgils. Amb molts anys a l'esquena i més d'un disgust, regenta un gimnàs tronat. Com ja és costum en els seus personatges ("Poder absoluto"), no es parla amb la seva filla; ella li torna totes les cartes. Eddie (Morgan Freeman), un ex-boxejador borni, tan vell i cansat com el mateix protagonista, fa veure que l'ajuda al gimnàs, tot i que no se sap gaire bé qui ajuda a qui; en qualsevol cas, Eddie "Scrap-Iron" tolera l'etern mal humor de Frankie, l'aconsella, és el seu únic amic i testimoni-narrador del drama que s'esdevindrà d'ençà que la jove Maggie Fitzgerald (Hilary Swank) arribi disposada a fer-se un lloc en el món de la boxa femenina.
En principi, Frankie refusa entrenar-la però, finalment, accedeix després de constatar la determinació de la noia. Amb esforç i l'ajuda de Frankie, Maggie arriba a lluitar pel títol a Las Vegas. Però un accident durant el combat la deixa tetraplègica.
La família de la jove són uns imbècils interessats i el vell Frankie és l'únic que restarà al seu costat. Després d'haver-la ajudat a complir el somni de ser una boxejadora professional, també l'ajudarà quan ella li demani un favor més difícil de complir. Ell l'ha batejada amb el malnom de Mo Cuishle, paraules en gaèlic el significat de les quals es resisteix a revelar fins al final, quan li diu que volen dir "el meu amor, la meva sang".
El darrer pla mostra des d'una discreta distància un Frankie definitivament derrotat en un bar en què potser havia estat amb la Maggie, mentre Eddie explica en una carta a la filla de l'entrenador la seva història.
Com a al·legat en favor de l'eutanàsia, "Million Dollar Baby" és molt més eficaç que la discursiva "Mar adentro", del mateix any curiosament. Sense subratllats innecessaris i procurant no avorrir l'espectador, podria ser la darrera gran obra mestra del cinema d'arrel clàssica. Eastwood filma en plans mitjans traient molt profit dels diferents escenaris, del gimnàs ombrívol, ple de records, a l'hospital assolellat i impersonal de Las Vegas. Hilary Swank i Morgan Freeman estan esplèndids i van guanyar dos dels quatre Òscars que va rebre el film; els altres, millor director i pel·lícula, repetint-se la collita de "Sin perdón". Clint Eastwood no va ser premiat com a actor. Definitivament, no és un intèrpret gaire versàtil però cal reconèixer que, en la seva etapa de maduresa, s'ha inventat un personatge que ningú més no pot fer com ell: l'heroi cansat, amb cara de mala lluna, que actua amb el cos, amb moviments calmats, com si portés un gran pes a l'espatlla tot i que camina sempre dret, observant el món des de la distància de la seva alçada.
Eastwood recupera aquest personatge i aquesta manera d'actuar a "Gran Torino" (2008), possiblement la seva darrera pel·lícula rodona.
El film té molts punts en comú amb "Million Dollar Baby". Surt un capellà catòlic; el protagonista no s'entén amb la seva família i se'n busca una d'alternativa. Carrega amb un sentiment de culpa des de la seva intervenció a la guerra de Corea; ajudant un noi de l'ètnia hmong que té la mala sort de viure en un barri controlat per les bandes, troba l'oportunitat de redimir-se amb un acte de sacrifici suprem. Vol fer-ho amb classe; i, el darrer dia, s'afaita amb navalla, es compra un vestit i fuma una cigarreta a la banyera (no és que no fumi habitualment, però sempre al porxo, fora de la casa on viu amb l'única companyia d'un gos i del record de la seva esposa morta).
El film és ple de moments memorables com, per destacar-ne un, la conversa amb el capellà al bar del barri, que inspirarà la dedicatòria del segon en l'escena del funeral que tanca simètricament la funció.
És el mateix personatge que Eastwood recupera el 2018 a "Mula", i similar esquema narratiu. Però aquest títol empal·lideix si el comparem amb la magnífica pel·lícula que és "Gran Torino" o l'obra mestra que és "Million Dollar Baby".
El mateix any que va dirigir "Gran Torino", signava "El intercambio", protagonitzada per Angelina Jolie. La història, ambientada als anys vint, parla d'una mare que veu com el seu fill desapareix sense deixar rastre, fins que, mesos més tard, la policia anuncia que l'ha trobat. Una gran victòria per a les forces de l'ordre enterbolida per un petit detall: la dona s'adona que el nen no és el seu fill.
Un drama, sens dubte; amb elements de thriller. Però també una història basada en fets reals que podria formar part del següent i darrer capítol d'aquest monogràfic.
2 comentaris:
M´encanta "Honky Tonk Man" (i el seu títol original) per el seu caire d´obra menor, al contrari de "Million Dolar Baby" que sí, és una obra mestre però té un tuf de pel.lícula "De Oscar". "El gran Torino" sí que és molt rodona (això de que era l´ultima interpretació de Eastwood a la pantalla era una estratègia publicitaria?) molt bona. Família, guerra perduda... els seus leit motiv. "El intercambio" em va semblar visualment impecable, amb bona ambientació pero freda, no la puc recordar gairebé.
"Cartas desde Iwo Jima" em va semblar molt millor que "Banderas..." segur que coneixes un tractament similar a un film de Tony Curtis que s´en deia "El último héroe" (1961)
Molt bon treball, Ricard.
Borgo.
"El intercambio" també em va semblar una pel·lícula freda. I també coincidim en qué "Cartas desde Iwo Jima" és molt superior a "Banderas de nuestros padres". Però -lamento decebre't- no he vist "El último héroe".
Gràcies i salutacions.
Publica un comentari a l'entrada