La breu però intensa relació amb el cinema de l'escriptora francesa Marguerite Duras va del guió d'"Hiroshima Mon Amour" (Alain Resnais, 1959) a l'adaptació cinematogràfica de la seva novel·la més o menys autobiogràfica "El amante" (Jean-Jacques Annaud, 1992). En tots dos casos, la veu en off que recita la prosa obsessiva de l'autora és tan protagonista com les imatges. Però aquest recurs arriba al súmmum a "Marguerite Duras. París 1944" (Emmanuel Finkiel, 2017), a partir de la seva novel·la "Le douleur", en què parla dels dies de l'Ocupació, quan formava part de la Resistència, i dels posteriors a l'Alliberament, mentre espera el seu marit sense saber si és viu o mort i arriben notícies esglaiadores sobre els camps d'extermini.
El conjunt format pels primers plans de la protagonista i les paraules de Duras podria resultar embafador però se salva per la convicció de l'actriu protagonista i sorprèn pel to ambigu de la seva relació amb la resta de personatges, especialment un policia col·laboracionista.
I tots fumen com carreters.
2 comentaris:
Interessant també per la visió que es dóna de François Mitterand molt abans que arribés a ser President de la República.
Recentment, l'Ariadna Gil va protagonitzar la versió teatral de la novel·la al TNC.
Salut!
Molt cert. Gràcies per les teves aportacions.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada