Amb l'emoció cada vegada més absent de la ficció cinematogràfica, alguns documentals (no fa gaire era "Caras y lugares") ens ajuden a recuperar aquest sentiment, aquesta empatia amb persones que són també personatges, com el Petitet, gitano del Raval que vol portar la rumba al Liceu perquè li va prometre a la seva mare al llit de mort.
El projecte d'en Petitet, malalt d'una cosa anomenada miastènia, pot semblar forassenyat. Potser ho és. Però amb la seva força de voluntat, la seva saviesa, la seva simpatia, la seva humanitat, arrossega tothom en el projecte i a nosaltres en el seu somni, un somni que culminarà a la manera dels grans musicals, amb un concert apoteòsic. O sigui que "Petitet", documental català dirigit per l'especialista Carles Bosch, és com "Bohemian Rapsody" però millor, amb rumba en comptes de rock'n roll i similar vocació simfònica. Clarobscurs? També, com li mostra el Petitet al seu nét apujant i abaixant la persiana de la seva cambra a la clínica. Però la vida és així. Cal absorbir-la fins al darrer sospir, cantant, fent música, estimant.
2 comentaris:
No l'he vist encara, però té molt bona pinta. En una línia molt semblant, a mi em va encantar "Bajarí" (2013), dedicat a la Barcelona gitana i dirigit per EVa Vila.
Salutacions,
Juan
No he vist el film que esmentes i sembla interessant. La del Petitet em va agradar molt.
Salutacions.
Publica un comentari a l'entrada