dissabte, 24 de novembre de 2018

CALL ME BY YOUR NAME


Les històries d'intel·lectuals burgesos de vacances a Itàlia són un motiu més o menys recurrent en la literatura i també en el cinema. Constitueix gairebé un subgènere i els ingredients imprescindibles són: una casa al camp, esmorzars al jardí amb molt suc de taronja i sopars al jardí amb amanides i vi; diàlegs sobre política o cultura i preocupacions més terrenals, principalment d'índole sexual, que no sempre es verbalitzen.

Si no fóssim a Itàlia, estaríem parlant de "La coleccionista" (Eric Rohmer, 1966), i si fóssim a Grècia, podríem estar parlant d'"Antes del anochecer" (Ricard Linklater, 2013). Si som a la Toscana, és obligada la referència a "Belleza robada", dirigida el 1996 per Bernardo Bertolucci: una colla de bohemis que enyoren el maig del 68 contemplen el despertar sexual d'una guapa adolescent (Liv Tyler, el més destacable en un dels títols menys memorables del director italià).

A "Call Me by Your Name", dirigida el 2017 per Luca Guadagnino amb guió de James Ivory sobre una novel·la d'André Aciman, la família d'intel·lectuals que passa l'estiu a la seva casa de la Lombardia rep la visita d'un bell estudiant nord-americà (Armie Hammer); el fill adolescent (Timothée Chalamet), sota la mirada comprensiva dels pares, descobrirà la seva identitat sexual. No tan pertorbadora la història, recorda una mica el "Teorema" de Pier Paolo Pasolini.

Ivory ja havia abordat les relacions homosexuals a "Maurice" (1987) i les vacances a Itàlia a "Una habitación con vistas" (1985), totes dues d'època, com també ho és "Call Me by Your Name", per bé que situada en dates més recents, concretament el 1983. En aquest cas, però, el context històric no resulta especialment rellevant. El film és tendre i senzill i el director, sàviament, es concentra a il·luminar els dies i les hores d'aquest estiu ple de passió, atent als sentiments dels seus personatges, a través d'una realització transparent que no exclou alguns apunts experimentals.