La mort tràgica i inesperada d'Álex Angulo ens torna el record del protagonista que li va regalar un altre Álex -De la Iglesia-: el capellà basc que s'enfrontarà a l'Anticrist d'"El día de la bestia" (1995).
Després d'un curt memorable, "Mirindas asesinas" (1991), també protagonitzat per Angulo, Almodóvar li va pagar al jove De la Iglesia el seu debut en el llargmetratge, "Acción mutante" (1993), una comèdia sorprenent vestida de film de ciència-ficció, o a l'inrevés si es vol, que no va tenir l'èxit esperat però que ja definia l'univers del director, el seu estil característic que combina un sentit de l'humor esperpèntic amb els homenatges genèrics a través d'un notable talent visual i d'una atenció extraordinària als decorats i als objectes que ocupen el pla.
"El día de la bestia" sí que va tenir un gran èxit de públic i de crítica, inclosos sis premis Goya, tot i que era un producte molt insòlit, que gosava barrejar elements de comèdia amb l'atmosfera gòtica que presidia un escenari nocturn i pre-apocalíptic, encara més inquietant en la mesura que no diferia gaire de l'autèntic Madrid. Tenia al seu favor uns personatges meravellosos interpretats pels actors idonis: a part de l'esmentat capellà que feia Angulo, el heavy amb els trets d'un llavors poc conegut Santiago Segura i un ocultista televisiu (Armando de Razza) que permetia al director incloure una mirada àcida al mitjà, reiterada en títols posteriors ("Muertos de risa", "La chispa de la vida"). L'encert en els actors i en el dibuix d'uns personatges pintorescos s'estén a tot el repartiment, i això esdevindrà una altra de les característiques del cinema de De la Iglesia, sense arribar als extrems d'un Berlanga: inoblidables Terele Pávez, Saturnino García, Jaime Blanch fent de feixista o l'inefable Jimmy Barnatán protagonitzant un exorcisme retransmès en directe.
Finalment, el millor del film i causa principal de l'èxit és el seu humor salvatge, que inclou gags tan irreverents com el del capellà aixafat per un crucifix enorme (preludi del final de "Balada triste de trompeta"?), un tiroteig sobre els reis d'Orient o un avi que s'alimenta de tripis. Tot plegat acompanyat d'una banda sonora que va d'"Extremoduro" a "Jesus Christ Superstar" i que en el seu dia va fer les delícies dels peluts.
Marca de la casa són igualment les escenes culminants amb els protagonistes enfilats dalt d'un icònic edifici de la Gran Vía o prop d'unes Torres Kio la inclinació de les quals és determinant en la resolució del satànic embolic i on hauran d'enfrontar-se a un monstre tan abominable com el de "Las brujas de Zugarramurdi".
I, per si algú encara no havia vist el curt:
2 comentaris:
Per el meu gust "El día de la bestia" es la millor pel.licula de l´irregular de la Iglesia. Las Torres KIO, l´escena de l´invocació del dimoni que recorda una mica als films de la Hammer (The Devil Rides Out, amb Christopher Lee) Recordo que coincidint amb l´estrena vaig anar a Madrid i es venien com a xurros les samarretes amb el text: "Soy satánico y de Carabanchel".
Salut. Borgo.
Com em sembla haver dit ja alguna vegada, les pel·lícules d'Álex de la Iglesia poden ser irregulars però contenen alguns dels moments més brillants del cinema espanyol d'ara i de sempre. "El día de la bestia" no desmenteix aquesta afirmació. En qualsevol cas, al meu parer, "La comunidad" és el seu títol més rodó, tot i que en una selecció de les millors escenes no ocuparia la posició més destacada. Salut.
Publica un comentari a l'entrada