El director coreà Park Chan-wook és conegut internacionalment per l'anomenada trilogia de la venjança, composta pels films "Simpathy for Mr. Vengeance" (2002), "Oldboy" (2003) i "Simpathy for Lady Vengeance" (2005).
En els tres films, la trama se centra en venjances terribles. A "Simpathy for Mr. Vengeance", després del segrest més inepte de la història, perpetrat per un noi mut que vol aconseguir un ronyó (que ja se sap el que costa), un nen mor i el seu pare es venja sense gaires miraments. Park Chan-wook alterna escenes sintètiques formades per un pla únic i breu amb d'altres molt més dilatades, definint un estil interessant però que no li posa fàcil a l'espectador que vol seguir sense perdre's una història prou estranya i alambinada.
"Oldboy" resulta més transparent, però la trama és encara més rocambolesca. El protagonista escapa d'una habitació on algú l'ha tancat durant quinze anys sense que ni ell ni nosaltres en sapiguem el motiu. Després d'assaborir un pop cru (aquests coreans!) i repartir unes quantes bufetades, el protagonista (Choi Min-sik) es dedicarà a esbrinar qui i perquè li ha fet una broma tan pesada. El guió d'"Oldboy" és força enginyós i és el títol més reconegut de la trilogia, però no m'hi estendré doncs ho farà ben aviat el company David Amorós al festival de cinema asiàtic que ens ha muntat al seu bloc LOST HIGHWAY.
"Simpathy for Lady Vengeance" reprèn el tema del segrest i la mort d'un nen canviant el sexe i la motivació de la protagonista venjadora (la guapa Lee Yeong-ae, premiada a Sitges per aquest paper). Estilísticament, el film resulta molt més equilibrat que el primer de la trilogia i fa de més bon seguir tot i l'estructura en flashbacks; visualment és exquisit i cal ressaltar el treball sobre el color, amb tons freds quan veiem l'estada de la protagonista a la presó, fent d'assassina penedida, i càlids quan assistim a la seva transformació en una justiciera implacable. No discutiré la qualitat narrativa de l'obra de Park Chan-wook i d'aquest títol en particular, però vull destacar-ne una qüestió més oberta a la polèmica:
Com molts altres títols asiàtics, "Simpathy for Lady Vengeance" força els registres emocionals; les escenes de felicitat (Geum-ja amb el seu nòvio i la seva filla retrobada caminant pel bosc) estan subratllades per una música cursi i la presència d'una naturalesa benèvola en contrast amb un entorn urbà força inhòspit; les escenes més dramàtiques o violentes -molt més nombroses- no estalvien els detalls escabrosos. Però tota la part final ratlla en la pornografia dels sentiments; les escenes en què els pares dels nens assassinats assisteixen amb l'espectador a les gravacions dels precs de les víctimes semblen servir per justificar la llei del talió, la qual cosa ja trobo discutible èticament. Però encara em preocupa més que Park Chan-wook només pretengui, en darrera instància, impactar els seus fans, àvids d'emocions fortes. Sóc conscient del valor del cinema asiàtic en saltar-se moltes convencions i tabús que limiten l'interès de les filmografies occidentals, però no sé fins a quin punt això ha de convertir-se en un tot-s'hi-val més enllà de qualsevol consideració.
I semblava bona noia!
6 comentaris:
La veritat Ricard és que aquest director sempre s'ha caracteritzat per la seva crueltat en algunes de les escenes violentes i com dius tenir una diferència cultural i ética envers el cinema occidental que el caracteritza molt.
La seva trilogia es una de les més conegudes arreu del món i a Catalunya de la mà del nostre festival de Sitges!
A vere que ens porta la seva darrera película Arcadia ,remake del film de Costa Gavras, potser que vingui a Sitges 2012... salutacions!
Ah, jo vaig veure la pel·lícula original de Costa Gavras i el remake promet, doncs precisament li vaig trobar a faltar el punt de salvatjada que el coreà pot afegir-hi. Gràcies pel teu comentari i per la informació. Salutacions!
Jo tinc la sensació que Symphathy for lady vengeance té molts excesos perque és molt autoparòdica i li trobo un sentit del humor molt macabre, però alhora divertit. No sé si la teva visió una mica censurable és malgrat aquest sentit de l'humor o si no li acabes de trobar. De tota manera jo la vaig veure a Sitges l'any que esmentes i la tinc molt oblidada. Recordo, com dius, la seva brutal estètica. I em va agradar molt més Old BOy, la millor de la trilogia. Gràcies per l'enllaç. Una abraçada.
Jo m'enfronto a dos problemes:
- No entenc el sentit de l'humor dels orientals, de manera que no puc jutjar si és o no és autoparòdica. Potser sí que hi ha algunes dosis d'humor negre, però...
- ...sóc pare com tu. Que el plat fort de la pel·lícula siguin les imatges dels nens plorant abans que els mati el psicòpata interpretat per Choi Min-sik i les reaccions de dolor dels pares em provoca una sensació de rebuig.
En fi, que potser no sóc objectiu. M'haig de posar al dia en cinema oriental i espero que el teu bloc em serveixi d'ajuda. Una bona iniciativa, l'enllaç era obligat.
Una abraçada.
Jo no l'hi vaih trobar gens d'humor, RICARD. És una peli dura i sanguinolenta! Una venjança a la carta. En vaig parlar en el seu dia. No sé si al bloc o a Filmaffinity, que abans hi publicava alguna coseta. Aquesta trilogia em va semblar brutal, en tots els sentits. Una abraçada.
Sí, ja he vist que li vas dedicar alguns posts a la trilogia de la venjança. La qualificació de brutal és bastant encertada.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada