L'any 1928, amb la col·laboració d'Edgar Sedgwick, Buster Keaton va dirigir i protagonitzar "El cameraman", la seva primera producció per a la Metro Goldwyn Mayer després d'haver renunciat a la seva independència creativa a causa dels fracassos consecutius d'"El maquinista de la general" (sí, avui catalogada entre les millors pel·lícules de la història, va ser un fracàs de públic i de crítica), "El colegial" i "Steamboat Bill Jr.". El sonor era a punt d'arribar i, amb ell, la decadència de l'actor-director i l'ostracisme, fins al seu redescobriment a finals dels anys cinquanta. Però "El cameraman" és encara una obra mestra absoluta, probablement l'última de la seva carrera, un film prodigiós, divertidíssim, una mirada àcida a la moderna cultura urbana del Nova York dels anys vint i una nova demostració del talent d'aquest senyor i de que una manera de fer comèdia i fer cinema es van perdre amb ell, irremissiblement.
Una típica història de perdedor amb final feliç repleta de gags memorables. Acompanyo a manera d'exemple dues escenes que demostren com sabia treure profit dels decorats, ja fossin enormes (l'escena de l'escala i la trucada telefònica) o minúsculs (el vestidor de la piscina pública).
2 comentaris:
Tengo algunos DVDs de Keaton, espero verlo pronto, es un referente indispensable de la historia de la comedia, me has recordado esa ausencia personal. No soy mucho de comedia, culpa de que se han vuelto bastante vulgares y fáciles, pero el pasado me intriga, mucha fama le precede. Un abrazo.
La comedia del cine mudo y la comedia norteamericana de los años treinta tienen, en términos generales, un nivel infinitamente superior a las mediocres muestras actuales del género. Y Buster Keaton es un genio. Un abrazo.
Publica un comentari a l'entrada