El film ens parla d'una època en què regna una mentalitat classista i hipòcrita que truncarà la relació amorosa entre el noi de casa bona Bud Stamper (Warren Beatty) i la sensible Deanie Loomis (Natalie Wood). Quan tot es torça, ella llegeix uns versos de William Wordsworth i després embogeix; al final, la Gran Depressió significarà una catarsi que posarà les coses al seu lloc, tot i que res ja no podrà retornar l'hora de l'esplendor en l'herba, de la glòria en les flors; però no cal afligir-se perquè la bellesa subsistirà en el record.
Subsisteix en el record aquesta pel·lícula meravellosa, una de les més grans històries d'amor vistes en pantalla i demostració definitiva de la capacitat dels cineastes nord-americans per explicar drames col·lectius a través de drames individuals i viceversa. La millor interpretació de la carrera de Natalie Wood, com podeu comprovar en l'escena següent, que narra l'intent fallit de reprendre una relació condemnada i l'inici del descens als inferns del desamor i la frustració.
10 comentaris:
És una pel.lícula meravellosa, sí, sense cap mena de dubte... em va deixar una profunda empremta quan la vaig veure per primer cop, essent una nena... em va impactar molt el personatge de Dennie, aquella noia que perd el seny literalment per amor, i Natalie Wood (a qui li esqueien molt els personatges turmentats) estava esplèndida en el paper, fent honor al títol de la pel.lícula... que no té el happy end habitual a Hollywood que tothom devia esperar.
Es un gran drama de Elia Kazan. Desgarrador. Es ese tipo de peli en la que lo pasas francamente mal por uno de los personajes, en este caso por lo que le ocurre a Natalie Wood. Podría etiquetarse esta gran peli como drama románico, supongo.
Buena reseña, ricard.
De hecho, todos los personajes son víctimas. Bud (Warren Beatty) acaba por llevar la vida que deseaba, pero su felicidad presente no es más que un sucedáneo (su esposa italoamericana es bastante consciente y se entristece por ello). Y el padre de Bud muere sin comprender nada; la inutilidad de todos sus esfuerzos en vida se resume en la imagen de su cadáver cubierto por una manta en un callejón de Manhattan.
Aix! quan de temps fa que no l'he tornada a veure!
En algun lloc del meu blog vaig deixar uns versos meravellosos que tenen a veure amb aquesta pel-lícula:
Aunque mis ojos ya no puedan ver ese puro destello, que me deslumbraba. Aunque ya nada pueda devolver la hora del esplendor en la hierba de la gloria en las flores, no hay que afligirse. Porque la belleza siempre subsiste en el recuerdo.....
(William Wordsworth)
Preciosos versos, dins del meravellós poema que va aconseguir Elia Kazan.
Carme, cal veure "Esplendor en la hierba de tant en tant i plorar quan sentim en off els versos de William Wordsworth -que ens recorda la Pilar-, al final de la pel·lícula.
Gràcies pels vostres comentaris.
Una de les meues pel.lícules preferides...És tan bonica i els versos finals sempre, sempre fan plorar.
Sens dubte, Kweilan. Gràcies pel comentari.
Mai van estar tan bé Beatty i Wood, una de les més boniques històries d´amor del cinema. Borgo.
Totalment d'acord, Miquel. Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada