Molts crítics han carregat contra la darrera realització del mexicà Alejandro González Iñárritu, "Biutiful" (2010), i afirmen que la separació del seu guionista habitual Guillermo Arriaga ha fet caure en picat l'interès de l'autor de títols com "Amores perros" (2000), "21 gramos" (2003) o "Babel" (2006).
Segons sembla, González Iñárritu i Arriaga es van barallar quan el segon defensava fermament la tesi que el guionista havia de ser considerat tan autor com el responsable de la traducció en imatges del seu treball, i el primer la contrària, és a dir que no pot considerar-se autor ni molt ni poc algú que no posa els peus al plató on es fabrica un producte eminentment àudio-visual.
No li vull treure mèrits al treball d'Arriaga; vestia les històries amb estructures alambinades, fent-les passar per més profundes d'allò que eren en realitat. Amb la seva absència, pot ser que a González Iñárritu se li vegi el llautó. I això vol dir que ara podem apreciar la seva tasca sense la disfressa intel·lectual aportada pel guionista, i penso que cal concloure que els films del director (perquè li dono la raó: són seus) no pretenen o no saben explicar aventures. "Biutiful" pot parlar del submón dels immigrants il·legals a Barcelona, de la necessitat de l'amor i l'amor al proïsme com a antídot davant la certesa de la mort, però el seu veritable interès radica en les imatges crues i intenses, els canvis de ritme, les emocions expressades en un moment concret per un Bardem en una interpretació al límit, la lucidesa enmig d'una borratxera i del soroll infernal d'una discoteca que recorda aquella que Rinko Kikuchi travessava sense poder sentir res a "Babel"; "m'estic morint de càncer" -diu Uxbal-Bardem, i la prostituta que l'acompanya fa cara de no sentir-lo o no escoltar-lo. El discurs sobre l'economia submergida es revela simplista, però el tema de la pel·lícula (de totes les pel·lícules d'Iñárritu?)- és la solitud.
3 comentaris:
És curiós perque jo també vaig pensar que la solitud era l´autèntic "leit motiv" de la pel.licula. Em va agradar tot i que no sentia comentaris gaire bons però allò que li dona força de veritat és l´interpretació de Bardem, molt bona. Salut. Borgo.
A mi no em va agradar. Em va semblar molt desagradable. Això de fer espectacle del dolor aliè m'indigna. Vaig sortir del cinema molt empitat; això sí, reconeixent que Bardem feia un bon paper... el de sempre, això sí. Una abraçada.
La meva valoració s'apropa més a la d'en Miquel, però entenc que jordicine se sentís indignat. Iñárritu, clarament, cau en la temptació de fer pornografia de la desgràcia aliena, i aquest és l'aspecte més discutible d'un film molt irregular però que té moments. Veig que tots estem d'acord en els mèrits d'en Bardem. Una abraçada a tots dos.
Publica un comentari a l'entrada