Amb "El color púrpura" (1985), adaptació de la la novel·la d'Alice Walker guanyadora d'un premi Pulitzer, Steven Spielberg sembla fer el pas a un cinema més adult, compromès. El fet que els protagonistes siguin de raça negra i que l'acció transcorri als Estats Units de principis del segle XX fa pensar en un al·legat contra la discriminació racial. Però la raça és només un dels problemes de la protagonista, Celie (la revelació de Whoopi Goldberg); com algú li diu al film, és negra però també és lletja i és dona.
La pel·lícula arrenca quan Celie és petita i juga feliç amb la seva germana Nettie. Però el seu pare la viola repetidament i la separa dels fills que té amb ella. Després, la ven a un individu (Danny Glover) que la maltracta físicament i psicològica. Celie acaba tenint com a única amiga l'amant del seu marit, la cantant Shug Avery (Margaret Avery), la qual l'ajudarà a plantar cara al seu destí. Al final, Celie retrobarà la seva germana i els seus fills, que han trobat al continent africà una llar veritable.
Aquest esquema és característicament spielbergià. A l'inici, trobem una família que no és una veritable família i un (una) protagonista que ha perdut els seus fills (els personatges de Spielberg sempre busquen alguna cosa o persona que estigui perduda). Després d'un llarg via crucis, la família (la de veritat) es torna a reunir.
Excepcionalment, Spielberg va prescindir de John Williams i va encarregar la banda sonora a l'afroamericà Quincy Jones, que va fer un treball magnífic. La pel·lícula té escenes musicals excel·lents i també algun toc de comèdia per alleugerir un drama tan tremebund. Està narrada amb el vigor i dinamisme característics del director però inusuals en un film tan dramàtic. Va ser aquest el motiu que l'Acadèmia li fes un lleig i no li donés cap dels onze Òscars als quals aspirava? O simplement, com algú va dir, li tenien mania?
La intolerància racial és el nucli argumental a tres films més del director:
Al post que vaig dedicar al cinema sobre l'Holocaust ja vaig parlar de "La lista de Schindler" (1993), de les seves virtuts (el vigor narratiu, escenes i personatges memorables, l'extraordinària fotografia en blanc i negre de Janusz Kaminski, des de llavors col·laborador en tots els títols del director) i les seves mancances, en particular un relatiu distanciament en tractar un tema tan aspre, que entenc que no prové d'una manca de compromís de Spielberg (al cap i a la fi, ell també és jueu) sinó d'una preocupació excessiva per no incomodar l'espectador. Posaré un exemple d'això que vull dir: Un dels moments més colpidors és quan els nazis fan pujar els nens del camp en camions que els conduiran a la mort, davant la mirada horroritzada de les seves mares; però el director desvia l'atenció de l'espectador d'aquest terrible drama col·lectiu i se centra en un dels nens que s'escapa i cerca un amagatall. Spielberg bescanvia l'horror pel suspens i acaba l'escena quan l'infant prova d'amagar-se a les latrines i descobreix que estan plenes d'altres nens nedant en la merda, literalment; una imatge xocant i també colpidora que compleix, però, l'objectiu d'allunyar de la ment de l'espectador l'altra imatge encara més terrible -els camions plens de nens que canten mentre van cap a la mort- amb què s'obria la seqüència. El procediment és cinematogràficament brillant però èticament qüestionable.
I, no obstant això, i alguna concessió sentimental, Spielberg procura ser objectiu, mostrar els fets en la seva cruesa.
A "Amistad" (1997) s'apropa novament a la Història per narrar el judici, l'any 1838, a uns esclaus africans que van amotinar-se i assassinar els traficants del vaixell que els conduïa cap a Cuba com si fossin bestiar. Sense rumb, van a anar a parar al nord-est dels Estats Units, on van tenir la sort de gaudir d'uns advocats defensors molt hàbils (Matthew McConaughey i Anthony Hopkins, que fa de John Quincy Adams i es llueix al monòleg final davant el Tribunal Suprem). Els espanyols, que reclamen la propietat de la càrrega, són els dolents i els nord-americans els bons. A més d'un argument maniqueu i previsible, el film avança pesadament a través d'una posada en escena gairebé televisiva, sense l'habitual enginy narratiu de Spielberg, que només es llueix en l'escena del principi al vaixell, visualment impactant i adequadament el·líptica.
Spielberg es mostra més inspirat a "Munich" (2005), un film sobre la venjança del Mossad per l'assassinat d'onze atletes israelians durant els Jocs Olímpics de Munich, l'any 1972. Contra un acte terrorista reprovable dels palestins, els jueus responen amb els mateixos mètodes; la raó d'Estat legitima la Llei del Talió i els soldats es converteixen en assassins paranoics (magnífica la interpretació que fa Eric Bana del cap del comando). Com en els millors moments de "La lista de Schindler", la càmera de Spielberg enregistra amb calculada objectivitat la planificació i execució d'un seguit d'actes criminals provocats per la lògica inexorable dels prejudicis i la desraó; els membres del Mossad encarregats de la terrible missió de matar un mínim d'onze palestins no són especialment antipàtics i afronten la tasca amb una enigmàtica barreja de professionalitat i de passió. A diferència d'"Amistad", "Munich" és un film més realista i molt ambigu (els jueus nord-americans van alçar les seves veus contra la pel·lícula), i cinematogràficament brillant: amb una fotografia novament extraordinària de Janusz Kaminski, el seu ritme i la seva estètica s'inspiren en els thrillers conspiratius dels setanta, i el resultat té la mateixa força dramàtica.
Resulta curiós comprovar com els films "seriosos" del director aborden gairebé sempre, amb més o menys fortuna, temes històrics. Spielberg vol fer-se adult però no troba arguments en el món dels adults i es refugia en els grans fets que la realitat posa al seu abast. Potser vol fer com el seu mestre John Ford, com feien els directors clàssics nord-americans: alternar films de gènere amb obres més didàctiques. I, certament, Spielberg és més a prop d'aquests narradors clàssics que dels directors-autors contemporanis; això no impedeix que tots els seus films, com anirem veient, mantinguin unes constants autorals, encara que ell no s'ho cregui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada