Però l'extraterrestre més simpàtic de tots és el d'"E.T., el extraterrestre" (1982), un nen de l'espai dissenyat per Carlo Rambaldi que es perd al nostre planeta i és acollit per un altre nen, Elliott (Henry Thomas).
Segons diu ell mateix, Steven Spielberg, després del gran èxit d'"En busca del arca perdida", va creure que ja podia fer una petita pel·lícula intimista que perdria diners. "E.T., el extraterrestre" és bàsicament un film autobiogràfic. Spielberg és el nen que viu en un suburbi de classe mitjana a Califòrnia, dolgut pel divorci dels seus pares, sol amb les seves cabòries, que desitja tenir un amic especial, de veritat. Al film, l'extraterrestre serà el seu amic de veritat, fins i tot mantindran una connexió telepàtica que posarà la seva vida en perill.
"E.T., el extraterrestre" és una pel·lícula magnífica i insòlita, que fascina a partir d'un argument molt elemental però amb ressonàncies místiques (s'ha arribat a dir que E.T. és Jesucrist: porta un missatge de tolerància, fa alguns miracles i després mor i ressucita). Conté imatges poderoses (l'extraterrestre fa levitar unes boles de plastilina per mostrar a Elliott on és casa seva; la connexió telepàtica fa que Elliott es comporti com John Wayne mentre E.T. mira "El hombre tranquilo" a la televisió); però, sobretot, és un dels millors apropaments al món de la infància de la història del cinema, gràcies a la convicció nascuda del fet ja apuntat que Spielberg és Elliott, com també a una idea de posada en escena absolutament brillant: està filmat sempre des del punt de vista dels nens, fins a l'extrem que, dels adults i amb l'excepció de la mare i el tram final del film, només en veiem les cames (idea que porta a una altra, igualment inspirada: l'home misteriós que persegueix l'extraterrestre el coneixem per unes claus que pengen de la seva cintura).
La imatgeria religiosa al cartell del film (recordeu Miquel Angel i la Capella Sixtina?):
Hi ha molts pocs directors que sàpiguen retratar amb naturalitat el món dels infants, que no deixin que els prejudicis d'adult s'interposin en la seva mirada. Spielberg, que mai no ha deixat de ser aquell nen solitari i somiador del suburbi, n'és un. François Truffaut, que va viure una infància difícil i la va reviure a "Los cuatrocientos golpes", que anys més tard va realitzar un altre dels millors films sobre el món dels nens, "La piel dura" (1976), n'és un altre. Recordem que François Truffaut va aparèixer com a actor a "Encuentros en la tercera fase", rebent amb música uns extraterrestres amigables.
En canvi, els invasors de "La guerra de los mundos" (2005), canònica adaptació de la novel·la de H. G. Wells amb Tom Cruise fent de pare divorciat, tenen força mala jeia. Amb uns efectes especials molt espectaculars, el film no aporta grans novetats. Algunes imatges resulten impactants, com quan els protagonistes veuen passar a tota velocitat un tren de passatgers en flames; però a Spielberg sembla interessar-li més el seu discurs recurrent sobre la pèrdua i la recuperació de la família.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada