LA RUPTURA

"La ruptura" (1970) és una prova fefaent de la irregularitat de Claude Chabrol.

Realitzada immediatament després de la seva obra mestra "El carnicero", es tracta d'un film absolutament delirant. En qualsevol cas, anticipa l'etapa de la seva filmografia centrada en personatges femenins enfrontats a un entorn hostil. Ella (com és habitual, porta per nom Hélène i està interpretada per Stéphane Audran) està casada amb un escriptor de bona família que es lleva un dia més alterat que Jack Nicholson a "El resplandor" i, després de mig escanyar-la, estampa el petit Michel contra un moble. Hélène el copeja amb una paella, s'enduu el nen a l'hospital i, acte seguit, comença els tràmits del divorci -què menys?-. Els sogres, uns burgesos menyspreables, volen impedir-li que tingui la custòdia del nen; no s'estimen la jove perquè havia fet strip-tease i la consideren culpable de la malaltia del marit (no tardem a averiguar que és causada per les drogues i, en darrera instància, per ser un malcriat).

El sogre (Michel Bouquet), per tal d'aconseguir alguna prova contra Hélène, contracta un desaprensiu (Jean-Pierre Cassel), el qual es munta una pel·lícula tan delirant com la que estem veient i intenta que acusin la íntegra mare de família de corrompre la filla retardada de la mestressa de la pensió on viuen.

El problema més evident del film -no obstant això, força divertit- és que tots els personatges són caricatures. Stéphane Audran es passa tres pobles amb el seu posat entre altiu i despistat; el marit sembla el monstre de Frankenstein; el dolent viu en un estudi empaperat amb fotografies de noies despullades, en el qual hi deu fer molta calor, doncs la seva amant apareix tota l'estona en pilotes; la noia retardada la pentinen i vesteixen per fer-nos evident que ho és. L'escena de la corrupció, amb projecció pornogràfica inclosa, sembla extreta d'algun softcore dels què devien projectar en aquella època als cinemes de Pigalle.

En l'últim tram de pel·lícula, de manera totalment gratuïta, assistim a una penosa escena onírica en què la protagonista confón un venedor de globus amb Déu Nostre Senyor. Podria tenir certa lògica (gràcia no, de cap manera) si Jean-Pierre Cassel hagués drogat Hélène com ho fa amb la nena retardada, però no és el cas.