Quan va fer "Barrio" (1998), em va semblar un pèl excessiu el reconeixement crític que va tenir un film tan esquemàtic. "Los lunes al sol" (2002) era millor, però sobretot gràcies a les interpretacions, amb un genial Javier Bardem al capdavant del repartiment. A més, Fernando León de Aranoa em queia antipàtic, amb aquells aires de sobrat i la seva pinta de progre radical.
En canvi, a partir de "Princesas" (2005), la crítica li gira l'esquena. Ho puc entendre, doncs era un film clarament fallit, malgrat l'esforçada interpretació de Candela Peña.
Però el càstig de crítica i públic que ha merescut "Amador", el seu darrer treball, ja se'm fa incomprensible. És veritat que és un títol discutible, però també és més arriscat que els seus anteriors treballs; és cert que les metàfores de les flors i el puzzle no són gaire subtils, però en definitiva doten d'entitat una proposta que es podia haver quedat en una broma amb alguns apunts sobre la immigració; les escenes humorístiques amb la prostituta i amb el capellà són fàcils, és veritat, però ajuden a equilibrar una narració que bascula perillosament cap al dramatisme indigest. I la presència de Magaly Solier i la fotografia de tons càlids atorguen distinció.
A què es deu aquesta tendència dels crítics espanyols a anar d'un extrem a l'altre quan es tracta de valorar l'obra dels compatriotes? Ja ha passat amb Ventura Pons (en aquest cas, l'error estava en la sobrevaloració absurda de títols infumables com "El perquè de tot plegat" o "Carícies"), ha passat amb Julio Medem, tot i que cal reconèixer que amb "Caótica Ana" s'ho va guanyar a pols, i ha passat amb Fernando Trueba (mereixia "El baile de la victoria" una rebuda tan gèlida?).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada