EL CONCIERTO

Les comèdies sobre russos que viatgen a París i perden les maneres tenen un referent clàssic molt estimable: "Ninotchka".

Radu Mihaileanu, director d'"El concierto" (2010) no és Lubitsch. Tampoc no és Berlanga. No obstant això, aquesta comèdia sobre un director d'orquestra rus represaliat pel comunisme que vol reunir l'antiga orquestra i actuar al Théâtre du Châtelet de Paris fent-se passar pel Bolshoi resulta una comèdia coral d'allò més entretinguda. La primera nit a París dels músics més esparracats de la història és un desgavell divertidíssim: entre d'altres peripècies, el mànager de la colla, antic membre destacat del Partit Comunista, vol sopar sí o sí al restaurant on es reunia amb els seus correligionaris francesos als vells temps; però el local ja no existeix i els representants del Châtelet, per fer-lo content, l'envien a un restaurant àrab. Mentrestant, el director (Alexei Guskov) sopa amb la diva francesa reclutada per a l'esdeveniment en un lloc molt elegant i s'emborratxa perquè no troba les paraules per revelar-li la relació que els uneix des d'abans que ella nasqués.

Aquest contrapunt dramàtic podria haver caigut fàcilment en la cursileria, però se'n salva i esdevé força emotiu gràcies a la convicció dels intèrprets, sobretot de Mélanie Laurent ("Malditos bastardos"), que llueix una fotogènia i una dignitat que enamoren la càmera i l'espectador.

Com és de rigor en un film amb aquest argument, s'acaba de forma apoteòsica amb l'orquestra tocant Tchaikovsky mentre veiem, intercalats, els flash-backs en blanc i negre que narren la història que el músic no va saber explicar al restaurant. Llàstima que el muntatge dels cinc darrers minuts, que insereix imatges presumptament jocoses, dinamiti l'emoció assolida fins llavors. En qualsevol cas, és un defecte menor en un film que no enganya en la seva voluntat de ser comercial, però que tampoc no decep.