EN LA MORT DE BLAKE EDWARDS

Quan va dirigir "Desayuno con diamantes" (1961), Blake Edwards gaudia ja de certa reputació com a director de comèdies i també algun drama ("El temible Mr. Cory", 1957). Però res no feia presagiar l'èxit rotund de l'adaptació del relat de Truman Capote. L'escriptor hauria volgut Marilyn Monroe en el paper de la prostituta Holly, i l'etèria Audrey Hepburn estava en les antípodes del personatge que havia imaginat. "Desayuno con diamantes", la pel·lícula, no s'assembla gaire a la novel·la, però tant és: Edwards i Hepburn van aconseguir una joia del cinema, una síntesi perfecta de comèdia sofisticada i drama romàntic, que conté escenes memorables i una de les millors bandes sonores que es recorden (de Henry Mancini, col·laborador habitual del director).



A "Chantaje contra una mujer" (1962), Blake Edwards demostrava la seva versatilitat en dirigir amb estil impecable i negríssim aquest thriller de suspens.



El mateix any, repetia amb Lee Remick i treballava per primera vegada amb Jack Lemmon a "Días de vino y rosas", magnífic melodrama que s'anunciava com una comèdia i que tractava amb un verisme inhabitual el problema de l'addicció a l'alcohol (ens hi vam referir al post "Dies d'alcohol").

De la comèdia sofisticada a l'slapstick: a "La carrera del siglo" (1965) retia homenatge a l'humor del cinema còmic més primitiu, inclosa la típica guerra de pastissos:



Partint d'aquest model de comèdia primitiva, i afegint-hi unes gotes de surrealisme, Edwards va aconseguir la més brillant i intemporal de les seves pel·lícules, "El guateque" (1968). La caracterització de Peter Sellers fent d'extra hindú d'aire innocent i predisposició al desastre és antològica; la construcció dels gags, perfecta. A continuació, un exemple:



Blake Edwards va tocar sostre amb "El guateque" i, després d'aquest film, la seva carrera va entrar en un declivi evident. "Darling Lili" (1970), un drama romàntic ambientat a la Primera Guerra Mundial, amb Rock Hudson i Julie Andrews, va ser un fracàs estrepitós. Els dos actors protagonistes havien deixat enrere els seus temps gloriosos, que en el cas de l'Andrews van ser curts però molt intensos ("Mary Poppins" -1964- i "Sonrisas y lágrimas" -1965- són dos dels films més rendibles de la dècada dels seixanta). El to cursi de seqüències com la que hem penjat, tampoc no hi va ajudar gaire.



Edwards no es va donar per al·ludit, es va casar amb l'Andrews i va ficar-la en un altre melodrama amb espies, emparellada amb Omar Sharif (que no havia tingut cap èxit des de "Doctor Zhivago"); "La semilla del tamarindo" (1974) va ser un altre fracàs.

Entre aquestes dues ensopegades, va realitzar un thriller sense interès ("Diagnóstico: asesinato", 1972) i l'únic western de la seva carrera, "Dos hombres contra el Oeste" (1971), en la línia crepuscular que llavors s'estilava; protagonitzat per William Holden ("Grupo salvaje") i el galant de moda Ryan O'Neal, no estava malament del tot, però tampoc no va tenir èxit de públic.

A partir de 1975, Edwards decideix anar sobre segur i recupera l'inspector Clouseau i la sèrie de La Pantera Rosa; després d'"El regreso de la Pantera Rosa", continua i continuarà fins a esgotar el personatge, l'actor i els espectadors.

L'any 1979, ocorre el miracle: amb el reclam de Bo Derek amb trenetes corrent per la platja, "10, la mujer perfecta" esdevé un gran èxit comercial. Però el film, una comèdia vodevilesca en aparença, amaga una lectura més profunda sobre els problemes de l'edat madura i una història romàntica bastant subtil entre Dudley Moore i una Julie Andrews que, finalment, deixa de portar-li mala estrugança al seu marit i director. Seguidament, Edwards realitza una sàtira despietada sobre Hollywood en la qual Andrews trenca definitivament amb la seva imatge monacal i ensenya els pits ("S.O.B.", per "Son of a Bitch", era l'aspre títol original, que aquí van traduir com "Sois hOnrados Bandidos" -té tela-).

El 1982, la magnífica "Victor Victoria" certificava la recuperació d'un dels millors directors de comèdia, i no únicament de comèdia, de la història del cinema. En aquest i en títols posteriors, Edwards mostra un domini absolut del gag i de la planificació en format panoràmic; llàstima que no sempre serveixi el seu talent a històries originals i, amb la salvetat de "Cita a ciegas" (1987), la majoria dels seus darrers treballs són de segona fila.

Un remake televisiu de "Victor Victoria" tancava la seva carrera el 1995. Però el tràiler que adjuntem és de l'original.



No hem parlat encara del seu títol més popular, "La Pantera Rosa" (1963), que no era una pantera com als dibuixos, sinó un diamant, i no era el primer leit-motiv de color rosa en la filmografia d'Edwards: a "Operación Pacífico" (1959), amb Cary Grant i Tony Curtis, uns simpàtics militars pintaven un submarí d'aquest color.

"La Pantera Rosa" era una comèdia sofisticada amb lladres de guant blanc, David Niven, Robert Wagner, Capucine i Claudia Cardinale, que incorporava l'slapstick a través del mític personatge del maldestre inspector Closeau, de la policia francesa, interpretat pel gran Peter Sellers. Tot i que la reiteració i l'abús van cremar l'invent, com hem apuntat abans, no hem d'oblidar que li devem un grapat de gags memorables. Seguidament, un recull a manera d'homenatge: