EN LA MORT DE LUIS GARCIA BERLANGA

El gènere, la comèdia coral; l'estil, el pla-seqüència; el to, la ironia lúcida, amb llampecs de tendresa. L'objecte, l'Espanya miserable del franquisme (de "Esa pareja feliz" a "La escopeta nacional") i del post-franquisme (a partir de "Patrimonio nacional"). També va dirigir una pel·lícula sobre un home solitari que viu amb una nina inflable ("Tamaño natural", 1974) i l'única comèdia que s'ha fet sobre la Guerra Civil espanyola ("La vaquilla", 1985), que contempla els dos bàndols amb la mateixa mirada sarcàstica i finalitza amb el pla de l'animal devorat pels voltors en terra de ningú, que resumeix de manera impecable l'absurd del conflicte. Berlanga va fer miracles, no només en dijous: Va convertir un vehicle per al lluïment d'una folklòrica en una sàtira brillant sobre l'Espanya de la postguerra (a "Bienvenido Míster Marshall", 1952). Va idear una història negríssima per a un film sobre la Nit de Nadal (a "Plácido", 1961). I, l'any 1963, va dirigir un film impensable en ple franquisme al voltant de la pena de mort: "El verdugo", probablement la millor pel·lícula de tota la història del cinema espanyol. Amb la col·laboració del genial Rafael Azcona i les prestacions interpretatives d'Emma Penella, Nino Manfredi i el gran José Isbert, va oferir-nos la història d'un enterramorts que es casa amb la filla del botxí oficial i ha d'heretar la feina del sogre per poder accedir a un habitatge protegit. El final, en què un llarg pla sobre el pati de la presó mostra a condemnat i botxí conduïts al patíbul, molt sencer el primer d'ambdós però totalment descompost el segon, és justament famós; però hi ha més escenes genials al film, i vull destacar aquella en què la Guàrdia Civil va a buscar el botxí per dur-lo a l'execució mentre aquest assisteix amb la seva dona a l'espectacle musical de les Coves del Drac: