Després de "Las horas del día" (2003), "La soledad" (2007) i aquesta "Tiro en la cabeza" (2008), ja sabem que a Jaime Rosales li agrada sobretot mostrar la irrupció de la violència en un context quotidià, que mostra amb bressoniana objectivitat.
També sabem que li agrada buscar noves maneres d'expressar-se. A "La soledad" es treia de la màniga l'invent de la polivisió, amb resultats francament interessants.
A "Tiro en la cabeza", l'aposta és encara més radical i, al meu entendre, absolutament coherent amb la temàtica del film. Rosales s'apropa al fenòmen d'ETA i ens mostra la vida quotidiana d'un etarra fins que assassina uns policies a l'aparcament d'una cafeteria del cantó francès (s'inspira en un cas real). Rosales no pretén interpretar un fenòmen complex com és la violència a Euskadi i filma la totalitat de la pel·lícula amb teleobjectiu, és a dir des de la distància en el sentit més literal. Veiem els personatges des de fora de les seves cases, a través de les finestres, sense sentir mai les seves paraules; la banda sonora és només el soroll ambient. Cap al final, la càmera s'apropa al rostre de l'etarra mentre fuig en un cotxe; des de lluny, però clavada amb insistència sobre el seu rostre petri, vist de perfil a través de la finestreta del vehicle, de vegades ocult pels arbres que passen entre la càmera i ell. Potser apareix alguna emoció, es fa difícil saber-ho; Rosales mostra sense intervenir, amb estranyesa, aconseguint una honestedat cinematogràfica que només podem qualificar d'insòlita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada