EL SARGENTO NEGRO

"El sargento negro", dirigida per John Ford el 1960, se centra novament en les aventures dels soldats de cavalleria enfrontats als indis. En aquest cas, però, es tracta del novè regiment, format per afroamericans, a excepció dels oficials que el comandaven, com l'eixerit tinent que interpreta Jeffrey Hunter. 

El sergent del títol, interpretat per Woody Strode, és acusat d'assassinat i de violació, i ho té fotut perquè les víctimes eren un oficial blanc i una jove encara més blanca. Tot i que caldrà esperar al final per aclarir què va passar exactament, la insistència a destacar el valor del negre ens fa intuir que no és del tot culpable. Així, doncs, una vegada més, Ford arremet contra el racisme; i, tot i el caràcter didàctic de la proposta, es tracta d'un film notable que barreja hàbilment el drama judicial i l'aventura amb el Monument Valley de fons, sense renunciar a les habituals notes d'humor (els membres del tribunal jugant a cartes durant el recés; les intervencions de la dona del seu president) o els contrapunts tràgics. Com sempre, el director domina la posada en escena i se serveix hàbilment de la il·luminació, particularment quan aïlla els testimonis que declaren al judici i introdueix els flash-backs que estructuren la narració.

EL CUCO i altres horrors

Reconec el meu desinterès per la filmografia de Mar Targarona, almenys fins a la seva darrera realització, "El cuco" (2023). Tenia curiositat per veure aquesta història presumptament terrorífica sobre una parella barcelonina que intercanvia la seva casa per la molt luxosa residència d'una parella d'avis alemanys entranyables i així passar uns dies de vacances a la Selva Negra. Ella (Belén Cuesta) està embarassada, i aviat ens adonem que la cosa s'assembla bastant a "La semilla del diablo" polanskiana. No farem més espòilers d'una producció modesta però eficaç que no és exactament rodona però sí elegant i força inquietant. 

En canvi, després de llegir crítiques superlatives de la producció australiana "Háblame" (Danny i Michael Philippou, 2022), em vaig endur una decepció considerable. 

Recicla el vell assumpte de les sessions d'espiritisme, introduint un comentari malèvol sobre la dependència del mòbil entre els adolescents i les selfies. I no es pot dir que no sigui una pel·lícula elegant i ben filmada, que comença amb un pla-seqüència força impactant; però és que no em puc prendre seriosament una colla de galifardeus que es parteixen el cul mentre invoquen uns fantasmes plens de pústules i, tot i l'evidència i la violència dels contactes sobrenaturals, no es plantegen que alguna cosa pugui sortir malament. I els traumes de la protagonista, els apunts melodramàtics i uns girs cada vegada més recaragolats no convoquen els esperits sinó l'avorriment.

EL CASO DE THOMAS CROWN

A títol d'homenatge a l'ara desaparegut Norman Jewison, director tot-terreny responsable de més d'un film notable, recordarem "El caso de Thomas Crown" (la primera versió, del 1968). 

És un producte comercial simpàtic i molt sixties al voltant de la improbable relació entre un milionari que organitza atracaments perquè li falten distraccions i la detectiva d'una companyia d'assegurances, decidida a caçar-lo i també a estimar-lo. Un thriller regular que utilitza la pantalla dividida no amb finalitat narrativa sinó per resultar encara més sofisticat, troba la seva raó de ser en el carisma dels dos intèrprets més cool del moment en què es va estrenar: uns guapíssims Steve McQueen i Faye Dunaway. Volen amb un avió sense motor i passegen per la platja al volant d'un buggy; però l'escena amb més perill és aquella en què juguen als escacs mentre ella acarona les peces amb la mateixa morbositat amb què acaronava els revòlvers a "Bonnie y Clyde", la pel·lícula que l'havia fet famosa només un any abans.

SEXY BEAST

Del darrer llargmetratge de Jonathan Glazer viatgem al primer, "Sexy Beast", que va dirigir el 2000, per constatar que, malgrat les seves pel·lícules siguin sempre molt estilitzades, en té un, d'estil, per a cada ocasió. 

El punt de partida no és tan original com el de les seves produccions posteriors: un gàngster que viu molt tranquil en el seu retir a la Costa del Sol rep la visita d'un antic company de malifetes que el vol convèncer perquè torni a Londres per participar en un robatori que, per cert, recorda el de la segona temporada de "La casa de papel"; i el visitant no acceptarà un no per resposta i tant li fotrà que el lladre jubilat tingui una panxa que envejaria el mateix Joan Laporta. 

Glazer dilata o accelera l'acció quasi capriciosament, però l'interessa molt més mostrar l'enfrontament entre els dos protagonistes masculins sota la intensa llum d'Andalusia, reflectida pel blanc de la casa o de les camises, que la part anglesa, molt més fosca i sinistra, també menys rellevant. En qualsevol cas, el millor de la funció és, sens dubte, la interpretació perfecta d'un Ben Kingsley absolutament terrorífic (tots els altres gàngsters semblen bons jans al seu costat).

LA ZONA DE INTERÉS

L'imprevisible Jonathan Glazer estrena llargmetratge deu anys després d'"Under the Skin", ara amb una temàtica més realista, fins i tot brutalment realista, podríem dir. 

"La zona de interés" (2023) mostra el dia a dia de la família Höss. Tenen una casa amb jardí i piscina, al costat mateix de la feina del marit, comandant a Auschwitz. Cuiden les flors i juguen amb els seus fills i no sembla molestar-los gaire el fum que surt de les xemeneies ni els crits que arriben del camp d'extermini. De fet, quan volen traslladar a Rudolph per a una feina més administrativa, la Hedwig s'amoïna perquè allà, a Auschwitz, són feliços. 

Amb plans generals que mai no mostren l'horror rere els murs del camp, Glazer ens parla sense fer discursos d'allò que hom va anomenar la banalitat del mal. Ens recorda que els artífexs de l'Holocaust no eren monstres, sinó bons pares de família, funcionaris al servei d'un sistema abominable. "La zona de interés" aporta un punt de vista complementari al d'altres films sobre l'Holocaust i és, al meu entendre, un títol necessari, potser fins i tot imprescindible.

MANDÍBULAS

Podeu completar un programa doble sobre Quentin Dupieux recuperant aquest títol hilarant del 2020 (totes dues pel·lícules estan disponibles a Filmin; i també podeu trobar-hi "Fumar provoca tos" (2022), però aquesta ja cal pagar-la a part, com si no paguéssim prou!). 

"Mandíbulas" és una barreja de cinema fantàstic i comèdia de col·legues, al voltant de dos penjats que troben al maleter d'un cotxe robat una mosca gegant i decideixen ensinistrar-la per "fer-la servir com a dron". És tan surrealista com divertida; i la intervenció d'Adèle Exarchopoulos fent el pallasso, absolutament impagable.

YANNICK

"Yannick" (2023) és la darrera gamberrada de Quentin Dupieux, un realitzador francès especialitzat en propostes surrealistes presidides per un humor negre i irreverent, simpàtiques, modestes i de durada prou racional (64 minuts, en aquest cas). Vaja, l'antítesi de Béla Tarr! 

El Yannick que dóna títol a la pel·lícula és un paio amb "problemes personals" que interromp un vodevil de tercera fila titulat "Le cocu" (el cornut) perquè l'obra li sembla infame i reclama el seu dret a passar una bona estona. Tot i que la seva actitud és pròpia d'un psicòpata, aconseguirà certa solidaritat dels espectadors, els del teatre i nosaltres mateixos. Confiem que no li surtin imitadors en la vida real, tot i que, de vegades, desitjaríem que passés alguna cosa semblant.

EL HÉROE ANDA SUELTO

En un post bastant extens sobre Peter Bogdanovich de gener del 2015, esmentàvem el seu salt a la direcció el 1968 amb "Targets", produïda per Roger Corman i titulada aquí "El héroe anda suelto". 

Tot i que, en la mateixa època, també va signar "Viaje al planeta de las mujeres prehistóricas", cal considerar "Targets" el seu primer títol personal. I molt. Es tracta d'un film inclassificable, barreja de thriller i referències cinèfiles. 

Bogdanovich, que també actua en el paper d'un jove realitzador, convoca Boris Karloff per fer d'ell mateix, o quasi: un actor en decadència que ofega en alcohol el seu desencís, preocupat perquè no entén Hollywood ni el món que l'envolta, ple de violència als carrers. Per donar-li la raó, assistim a la peripècia d'un jove bastant normal en aparença, molt afeccionat a les armes, que decideix provar punteria sobre els transeünts. 

L'home del rifle acaba disparant sobre els espectadors d'un drive-in on es projecta "El terror", film de Roger Corman amb Jack Nicholson i el mateix Karloff, qui tindrà ocasió d'actuar als dos costats de la pantalla.

ARMONÍAS DE WERCKMEISTER

"Armonías de Werckmeister", dirigida el 2000 per l'hongarès Béla Tarr (va venir a presentar-la a la Filmoteca), adapta una novel·la de László Krasznahorkai i podria ser una preqüela d'"El caballo de Turín". No parla de l'apocalipsi, però, a través dels seus característics i hipnòtics travellings i plans-seqüència, mostra un escenari de violència i destrucció, que contempla amb mirada innocent un protagonista obsessionat amb el moviment dels planetes i, amb els seus ulls sense vida, la balena que un circ ha deixat a la plaça del poble.

LOS VERDES AÑOS

Dirigida per Paulo Rocha el 1963, "Los verdes años" és considerada una obra fonamental del cinema portuguès; i és també, en forma i contingut, exponent de les noves onades que van permetre reinventar el cinema europeu durant la prodigiosa dècada. 

La història d'un noi de camp que es trasllada a Lisboa per viure la transformació d'un país, i tal vegada prosperar -tot i que de moment es conforma a fer d'ajudant d'un ataconador-, esdevé un tema ja abordat per les cinematografies llatines: Itàlia, Espanya, sempre països en vies de desenvolupament, amb referències a Alemanya com a destí últim. Aquí, el pagès amb boina acostumava a assemblar-se a Alfredo Landa i el to era de comèdia, però "Los verdes años", amb les llargues passejades de la parella protagonista pels afores d'una ciutat en construcció i amb l'omnipresent música de guitarra de Carlos Paredes, és un fado, una tragèdia; el protagonista topa amb una porta que no sap obrir i amb una realitat clarament desigual que no acaba de comprendre; la seva resposta al desencís és abrupta i atàvica.

MI DOBLE EN LOS ALPES

Resulta que, entre dos títols tan notables com "El señor de la guerra" (1965) i "El planeta de los simios" (1968), Franklin J. Schaffner va signar una pel·lícula d'espies de qualitat més discutible; curiosa, si més no. Ens referim a "Mi doble en los Alpes" (1967). 

Yul Brinner fa el paper d'un espia americà a qui uns russos indesitjables fan viatjar als Alps austríacs (per què sempre Àustria?) amb intencions nefastes que tampoc no cal explicar, tot i que el títol ja avisa per on van els trets. L'estratagema per fer-lo anar a una estació d'esquí és radical: el seu fill, que viu a Europa no sabem ben bé per què, ha mort, possiblement assassinat, mentre esquiava. Brinner -potser perquè és un home molt dur, o perquè és incapaç d'actuar (*)- no sembla excessivament afectat per la tragèdia; fins i tot arribem a pensar que està més interessat a lligar-se la Britt Ekland mentre esquien per unes pistes molt rares (neu verge, no hi ha senyals). Tot plegat una mica estrany i ens temem que l'argument només és una excusa per mostrar paisatges nevats i espectaculars mansions a la muntanya on sempre hi ha festes amb gent guapa i whisky a l'abast. 

(*) Finalment, van trobar un paper a la mida de la seva capacitat expressiva a "Almas de metal" (1973), en què fa de robot.