DUBLINESES

Tanta cagarel·la en el darrer Almodóvar sobre "Dublineses" ens convida a recordar el darrer títol dirigit per John Huston, el 1987. 

Adapta el relat "Els morts", d'en James Joyce, ens situa al Dublín de principis del segle passat i presenta una situació ben senzilla, un sopar de Nadal a casa d'unes germanes solteres aficionades a la música, amb una colla de convidats que discuteixen sobre política i sobre teatre, ballen, s'atipen i reciten poemes.

Huston mou la càmera amb sòbria elegància, procurant destacar allò que les paraules no expressen, les mirades, la nostàlgia, una allau de sentiments tan subtil com insòlita que conduirà a un final més aviat inesperat en què l'esposa d'un dels assistents (Anjelica Huston, filla del realitzador) escolta astorada una vella cançó quan ja és a les escales per marxar i més tard, a l'hotel en què s'allotgen, revela al marit el motiu del seu enyor. La neu cau mentre es fa de nit, sobre els camps i sobre les tombes, i les paraules de Joyce acomiaden un títol emotiu i inoblidable. 

Huston va morir el mateix any de l'estrena.

MARS ATTACKS!

Després de dues obres mestres com "Eduardo Manostijeras" i "Ed Wood", "Mars Attacks!" (1996), paròdia excèntrica dels films sobre invasions extraterrestres, inspirada en una col·lecció de cromos dels anys seixanta, va suposar una relativa decepció. En qualsevol cas, es tracta d'un títol reivindicable i força divertit. 

Com és habitual en els films de catàstrofes, hi ha un repartiment coral. No hi ha un protagonista clar, tot i que podem distingir entre els herois i aquells que es comporten com imbècils (la majoria). Alguns personatges, com els que volten a Las Vegas, no tenen gaire entitat. El film millora en les escenes a Washington, amb un Jack Nicholson (qui té un doble paper) perfecte com a president dels Estats Units, envoltat de militars feixistes (el personatge de Rod Steiger), científics circumspectes (Pierce Brosnan) o caps de premsa lúbrics, com el personatge de Martin Short, protagonista d'un dels millors moments quan lliga amb un extraterrestre disfressat de dona atractiva (Lisa Marie, que feia de Vampira a "Ed Wood"); també a Washington trobem un dels gags més bèsties: quan el platet volador tomba l'obelisc sobre una colla de boy-scouts. 

La història d'amor entre el científic i la periodista (Sarah Jessica Parker), sobretot després que els marcians hagin manipulat els seus cossos, esdevé un gag surrealista i, en definitiva, tan enginyós com el final en què els personatges més aparentment pacífics i febles (el noi interpretat per Lukas Haas i la seva àvia) descobreixen com acabar amb els extraterrestres gràcies a una cançó country. 

I és que la música, com passava a "Bitelchús", propicia moments memorables: la interpretació de l'himne dels Estats Units vora les ruïnes del Capitoli a càrrec d'uns mariachis o quan Tom Jones canta "It's Not Unusual", primer a Las Vegas, finalment en un món renascut de les cendres, entre ocells i cérvols.

REVENGE

Si després d'haver vist "La sustancia" voleu saber-ne més de Coralie Fargeat, la directora, i del Nou Extremisme Francès, podeu atrevir-vos amb "Revenge" (2017). 

També en aquest cas podríem parlar de l'empoderament femení, però el film, que confirma el talent visual de la directora i la seva capacitat per generar adrenalina amb pocs elements, és, fonamentalment, un espectacle gore amb l'excusa de la revenja de la protagonista contra els impresentables que la tiren per un barranc enmig del desert. Sensibles, absteniu-vos-en.

KAURISMÄKI ESSENCIAL

La protagonista de "La chica de la fábrica de cerillas" (1990) viu una vida miserable en un habitatge miserable amb la seva mare i el seu padrastre. Té una feina monòtona en una fàbrica de llumins i els caps de setmana va a locals infectes a veure si la treuen a ballar, en general sense cap èxit. Fins que un dia, d'amagat de casa seva, es compra un vestit i aconsegueix passar la nit amb un senyor; però les coses no milloren. Mentrestant, a la televisió informen de la matança de Tiananmen. 

El film de Kaurismäki, auster i trist en la forma i en el fons, no pot ser més radical i constitueix la quintaessencia del seu estil. 

"Nubes pasajeras" (1996), protagonitzada per la mateixa actriu, no és tan fosca al capdavall, tot i que el matrimoni format per la Ilona i en Lauri s'enfrontarà a una situació molt complicada quan, després de comprar-se a terminis un sofà i un televisor, es quedin els dos sense feina. Ell conduïa un tramvia i ella era maître d'un restaurant del temps de la guerra. El món canvia però tot allò que els envolta, tret del televisor, és antic: la ràdio, els mobles, el cotxe. 

Com la parella de "Fallen Leaves", Ilona i Lauri veuen perillar la seva relació a causa de la precarietat laboral i d'una societat cruel i injusta. La beguda és un consol passatger i també un risc. Sortosament, de vegades la llum aconsegueix travessar els núvols i hom pot començar des de zero (com el viatjant d'"El otro lado de la esperanza"). 

Aki Kaurismäki fa sempre la mateixa pel·lícula però això no és necessàriament un defecte quan s'és tan personal i tan sincer. 

Fidel als seus amics, aquí també apareix un cinema que programa pel·lícules de Jim Jarmusch (i de Bresson; i de Jean Vigo).

LA HABITACIÓN DE AL LADO

Ja vam dir a propòsit de "Madres paralelas" (2021) que el discurs sobre la Memòria Històrica estava ficat amb calçador. Ara, Almodóvar, que sembla voler ocupar la veu que falta en una esquerra necessitada urgentment de lideratge, que ja no fa pel·lícules sinó política, converteix una història amb possibilitats en una successió de discursos sobre temes "candents". 

No em malinterpreteu. Jo estic absolutament d'acord amb tot allò que Almodóvar defensa. Però no vaig pel món atabalant la gent amb les meves opinions (almenys, ho intento). 

Estic totalment d'acord amb la qüestió de l'eutanàsia, que, per raons òbvies, centra l'argument de "La habitación de al lado" (2024). També sóc conscient del canvi climàtic, i la referència en la primera part del film, quan neva sobre Nova York, resulta gairebé simpàtica; llavors, calia que, en un moment posterior, John Turturro donés la "turra" pontificant sobre la mateixa qüestió? 

Més inspirada resulta la referència a la correcció política en l'escena entre Julianne Moore i el seu entrenador personal.

A veure: "La habitación de al lado" no sembla una mala pel·lícula. Està molt ben fotografiada. Alguns enquadraments, tot i la clara inspiració bergmaniana, resulten notables. Moore i Tilda Swinton -calia dir-ho?- estan esplèndides. Però jo penso que hi ha un problema d'estructura. Les dues protagonistes tampoc no tenen tantes coses a dir. Hi ha algun tema del passat que calia explicar, però potser hauria funcionat millor si el film hagués prescindit del flash-back (una mica ridícul) en què el nòvio torna de la guerra (ah, sí, el Vietnam!) i hagués transformat la seva història en una revelació aprofitant la trobada final entre la filla del personatge de Tilda Swinton (és la mateixa actriu) i el de Julianne Moore. De fet, la pel·lícula guanya a partir de l'escena de l'interrogatori policial. Potser perquè els personatges parlen entre ells i no a l'espectador. I dic això a pesar de l'evidència que el policia representa l'electorat trumpista. I, és clar, les dues protagonistes voten per la Kamala Harris: són intel·lectuals, una d'elles corresponsal de guerra (en un flash-back, apareixen uns carmelites homosexuals, com si haguéssim tornat als temps d'"Entre tinieblas" o "La mala educación"), llegeixen Faulkner i Hemingway i són fastigosament riques (si hem de jutjar per l'apartament que la Tilda Swinton té a la Cinquena Avinguda). En fi, sort que Almodóvar és espanyol, perquè si pontifiqués als Estats Units encara donaria arguments als republicans. 

I, quan les protagonistes no parlen del dret a morir dignament, o del canvi climàtic, o del neoliberalisme, de què parlen? Doncs diuen que fa bon temps, que són molt macos els arbres que envolten la casa tot i que potser no deixen veure el bosc, o (tòpic definitiu) riuen veient una pel·lícula de Buster Keaton. I això em fa pensar que si la pel·lícula d'Almodóvar fos muda seria molt millor. 

I també miren -una vegada i una altra- el final de "Dublineses". D'acord, ja ho feien a "Matador": citar el final d'una gran pel·lícula. Però allà era més pertinent. Aquí resulta reiteratiu i ens recorda que la pel·lícula testamentària de John Huston -aquesta sí- era una obra mestra.

MÁS PODEROSO QUE LA VIDA

"Más poderoso que la vida", pel·lícula dirigida per Nicholas Ray el 1956, sembla obeir a intencions diverses, potser fins i tot contradictòries. 

La producció a càrrec de l'actor protagonista, James Mason, obeiria a la seva voluntat d'incorporar un personatge excessiu, ideal per a un tour de force actoral. Ell és Ed Avery, professor d'escola i pare de família exemplar; a causa d'una greu malaltia, es veu obligat a prendre cortisona, la qual cosa erradicarà el dolor però afectarà la seva salut mental, fins al punt que acaba volent matar tothom, com un Jack Torrance qualsevol. 

També resulta evident i força peculiar la pretensió d'alliçonar els espectadors sobre els perills de fer un mal ús dels medicaments, l'abús dels quals pot esdevenir addicció. En l'època que es va estrenar el film, la medicació amb cortisona constituïa una novetat i els metges, en la realitat com en el film, tenien por dels efectes secundaris. 

Finalment, el film conté un subtext prou interessant i més subversiu del que Ray, segons les seves declaracions, era força conscient. La família protagonista és modesta però feliç, exemple paradigmàtic de l'american way of life. El pare estima la seva esposa i juga a beisbol amb el seu fill. Però, a causa de la cortisona, el seu caràcter canvia i també les seves opinions, que esdevenen radicals; de manera que podríem dir que "Más poderoso que la vida" és un film de terror (atenció a l'ús exemplar de la llum i dels enquadraments, que convertiran una llar idíl·lica en una trampa) que adverteix sobre el feixisme latent en la classe mitjana i, en darrera instància, del perill dels fanatismes i d'interpretar la Bíblia al peu de la lletra. 

 Eren els anys cinquanta del segle passat. Ara, la cosa ha anat a pitjor, i sense necessitat de cortisona. 

Diversos exemples de la capacitat de Ray per narrar en imatges (i fer un bon ús del Cinemascope):

LA INFILTRADA

Carolina Yuste ja apareixia a "Carmen y Lola", el primer llargmetratge d'Arantxa Echevarría, qui la requereix novament per al paper protagonista de "La infiltrada" (2024): una jove policia que, com avança el títol, es va infiltrar a l'esquerra abertzale i va conviure amb membres d'ETA, al llarg dels anys noranta.

El film, basat en fets reals, no deixa canya dreta: la policia nacional sembla més preocupada per competir amb la Guàrdia Civil que per desarticular el comando Donosti; la infiltrada està decidida a acabar amb els terroristes, però no pot evitar certa afinitat propiciada per la convivència; bé, això seria veritat en el cas de l'etarra més jove, presentat com un il·lús, però no pas pel que fa a Sergio, l'etarra més veterà, que apareix com un autèntic monstre (sigui o no veritat, Diego Anido, descobert a "As bestas", broda el paper). En qualsevol cas, més enllà de les connotacions històriques i polítiques del relat, Carolina Yuste torna a demostrar la seva immensa vàlua i la pel·lícula esdevé un thriller modèlic, tan sobri com absorbent, intens i ben ritmat.

EDUARDO MANOSTIJERAS

Les dues primeres col·laboracions entre Tim Burton i Johnny Depp, a qui convertirà en actor fetitxe, constitueixen el cim de la carrera del director. 

"Eduardo Manostijeras" (1990) és una variació del mite de Frankenstein en què un inventor, interpretat per Vincent Price (*), crea una mena d'autòmat amb cervell i totes les aptituds d'un home; però mor abans de poder-li posar les mans i la criatura (Depp) es queda amb les tisores que duia provisionalment i sol, al castell on el van construir, fins que una venedora d'Avon (sic) el troba i l'acull amb la seva família. L'escenari gòtic és substituït per una urbanització de cases idèntiques amb jardí, característicament americana, com la circumspecta família que adopta l'Eduard. 

Gràcies a la seva habilitat amb les tisores que té per mans, es fa molt popular entre el veïnat: talla els cabells a les dones i fa figures d'animals amb les bardisses (com les que adornaven el jardí del castell). Però la seva innocència acabarà complicant-li la vida.

El relat adopta la forma d'un conte trist que explica l'amor impossible entre la filla de la família d'adopció (Winona Ryder tenyida de ros) i el monstre, que és una víctima de la maldat dels humans i que, com li explica en l'inici del film una iaia a la seva neta perquè s'adormi, va "crear la neu" tot esculpint una figura de gel. La inspirada banda sonora de Danny Elfman contribueix a la poesia d'aquest film inclassificable i memorable.

"Ed Wood" (1994) és també una obra mestra. Paradoxalment, se centra en la figura d'Edward D. Wood Jr. (novament interpretat per Johnny Depp), qui passa per ser "el pitjor director de cinema de la història". La manera com preparava els seus projectes, amb tones d'entusiasme però sense diners i sense talent, la seva afició a vestir-se de dona, la colla de friquis que l'acompanyaven en les seves dubtoses empreses i, sobretot, la relació establerta amb un Bela Lugosi oblidat pels cineastes seriosos, arruïnat i drogoaddicte, de qui Ed Wood esdevindrà l'únic amic i les estranyes pel·lícules l'únic motiu per viure, constitueixen un material que Burton transforma en or en un treball memorable, que barreja de manera natural l'humor amb la tendresa i la distància més o menys paròdica amb l'admiració cap al personatge i la seva tenacitat, i que parla de l'amistat però també de la solitud més terrible, encarnada en el personatge de Lugosi que li va valer un Òscar a Martin Landau. Ambientada als anys cinquanta, compta amb una fotografia en blanc i negre de caire expressionista absolutament admirable. 

El film, ple de seqüències impagables (l'estrena de "La novia del monstruo"; la lluita de Landau/Lugosi amb el pop mecànic; la trobada entre Wood i Orson Welles), conclou amb l'estrena de "Plan 9 from Outer Space" i amb els protagonistes celebrant el premi als seus esforços. Prudentment, Burton no fa cap referència al destí posterior de la considerada pitjor pel·lícula de la història i del seu responsable, refugiat en les produccions pornogràfiques i en l'alcoholisme. 

(*) Tim Burton ja havia expressat en els seus curts animats l'admiració per Vincent Price ("Vincent", 1982) i pel mite de Frankenstein ("Frankenweenie", 1984).

RIVALES

"Rivales" (2024), de l'impredictible Luca Guadagnino, és una pel·lícula sobre tennis i sobre tenistes, primer amics, finalment rivals, a la pista i a fora de la pista a causa de la noia en el vèrtex del triangle, una jove promesa de l'esport que, després d'una lesió, projecta en ells les seves aspiracions. 

L'estructura de salts en el temps no ajuda a millorar el ritme d'un film excessivament llarg, i més aviat sembla un subterfugi perquè una història d'amor a dues bandes sembli més complicada d'allò que és en realitat. I, francament, tampoc no calia. N'hi havia prou amb una posada en escena impactant -amb l'ajuda de la banda sonora a càrrec de Trent Reznor i Atticus Ross- i amb la bona disposició dels intèrprets, amb menció d'honor per a una Zendaya capaç d'enamorar els dos amics tenistes i la platea sencera. 

Tres són multitud?

MONSTRUO

Del premi de Cannes al millor guió del 2024 passem al premi de Cannes al millor guió del 2023. Però "Monstruo", a pesar del títol, no és film de terror. Potser de suspens. 

El llibret és de Yuji Sakamoto i la direcció d'Hirokazu Kore-Eda, i podríem dir que tracta de problemes dels nens a l'escola, com el bullying, i que estaria a mig camí de "Sala de profesores" i "Close" (ambdues comentades al bloc). També trobem reminiscències de "Rashomon"; fins i tot d'altres films de Kore-Eda que parlen de la veritat i de la dificultat d'accedir-hi; en aquest cas, potser ens aproparem a la veritat després d'escoltar tots els protagonistes d'aquesta tragèdia fruit de malentesos i de prejudicis: la mare vídua, els professors i la directora de l'escola, i, finalment, els nens, víctimes o botxins. No us explicaré el final d'un film apassionant i afegiré només que cal tenir presentes algunes creences dels japonesos, com tot allò que fa referència al budisme i a la reencarnació.

LA SUSTANCIA

La directora francesa Coralie Fargeat fitxa les nord-americanes Demi Moore i Margaret Qualley perquè protagonitzin una faula efectiva i salvatge sobre el culte al cos i/o la cosificació de les dones. 

"La sustancia", premiada al darrer Festival de Cannes en la categoria de millor guió, comença amb una escena excel·lent en què, a través de la imatge en pla picat de la seva estrella al Passeig de la Fama de Hollywood, explica l'auge i caiguda d'Elisabeth Sparkle, de jove actriu famosa i, ara que ha fet cinquanta anys, conductora d'un programa d'aeròbic. El pla trobarà la seva rèplica al final de la pel·lícula; abans, haurem assistit al drama de la protagonista (Moore), acomiadada perquè és vella (atenció al fet que l'actriu, encara de força bon veure, és deu anys més gran que el personatge) i que, casualment (o no tant), descobreix la substància del títol, que li permet obtenir una "rèplica millorada d'ella mateixa" (amb el saludable aspecte de la Margaret Qualley). L'únic problema de l'invent és que funciona per setmanes i la matriu i la còpia s'han d'anar alternant, sense fer-se trampes (potser caldria afegir al solitari). 

De manera que a la jove millorada li passa com a la Ventafocs quan es fan les dotze, i la matriu té enveja. Què pot anar malament? 

Fargeat filma amb l'elegància de Kubrick, tot i que un aire de sèrie B dels vuitanta plana sobre la producció, i ho dic sense voler resultar pejoratiu; perquè "La sustancia", que remet a una pila de clàssics del gènere fantàstic (*) i que deriva cap al gore més bèstia i excessiu, entre Brian Yuzna i David Cronenberg, és, des d'ara mateix, un títol de culte. 

(*) Les cites, tant visuals com sonores, inclouen moments impagables, com la de les arracades amb la música de "Vértigo".