No em malinterpreteu. Jo estic absolutament d'acord amb tot allò que Almodóvar defensa. Però no vaig pel món atabalant la gent amb les meves opinions (almenys, ho intento).
Estic totalment d'acord amb la qüestió de l'eutanàsia, que, per raons òbvies, centra l'argument de "La habitación de al lado" (2024). També sóc conscient del canvi climàtic, i la referència en la primera part del film, quan neva sobre Nova York, resulta gairebé simpàtica; llavors, calia que, en un moment posterior, John Turturro donés la "turra" pontificant sobre la mateixa qüestió?
Més inspirada resulta la referència a la correcció política en l'escena entre Julianne Moore i el seu entrenador personal.
A veure: "La habitación de al lado" no sembla una mala pel·lícula. Està molt ben fotografiada. Alguns enquadraments, tot i la clara inspiració bergmaniana, resulten notables. Moore i Tilda Swinton -calia dir-ho?- estan esplèndides. Però jo penso que hi ha un problema d'estructura. Les dues protagonistes tampoc no tenen tantes coses a dir. Hi ha algun tema del passat que calia explicar, però potser hauria funcionat millor si el film hagués prescindit del flash-back (una mica ridícul) en què el nòvio torna de la guerra (ah, sí, el Vietnam!) i hagués transformat la seva història en una revelació aprofitant la trobada final entre la filla del personatge de Tilda Swinton (és la mateixa actriu) i el de Julianne Moore. De fet, la pel·lícula guanya a partir de l'escena de l'interrogatori policial. Potser perquè els personatges parlen entre ells i no a l'espectador. I dic això a pesar de l'evidència que el policia representa l'electorat trumpista. I, és clar, les dues protagonistes voten per la Kamala Harris: són intel·lectuals, una d'elles corresponsal de guerra (en un flash-back, apareixen uns carmelites homosexuals, com si haguéssim tornat als temps d'"Entre tinieblas" o "La mala educación"), llegeixen Faulkner i Hemingway i són fastigosament riques (si hem de jutjar per l'apartament que la Tilda Swinton té a la Cinquena Avinguda). En fi, sort que Almodóvar és espanyol, perquè si pontifiqués als Estats Units encara donaria arguments als republicans.
I, quan les protagonistes no parlen del dret a morir dignament, o del canvi climàtic, o del neoliberalisme, de què parlen? Doncs diuen que fa bon temps, que són molt macos els arbres que envolten la casa tot i que potser no deixen veure el bosc, o (tòpic definitiu) riuen veient una pel·lícula de Buster Keaton. I això em fa pensar que si la pel·lícula d'Almodóvar fos muda seria molt millor.
I també miren -una vegada i una altra- el final de "Dublineses". D'acord, ja ho feien a "Matador": citar el final d'una gran pel·lícula. Però allà era més pertinent. Aquí resulta reiteratiu i ens recorda que la pel·lícula testamentària de John Huston -aquesta sí- era una obra mestra.
4 comentaris:
La calidad, el cuidado de la estética y demás, se dan por supuestos en Almodóvar, otra cosa son los asuntos que trata últimamente, mejor dicho, la forma en que los trata. Supongo que ha llegado a ese punto, como les ha ocurrido antes a algunos, en que hace el cine que le interesa sin importarle demasiado las opiniones que pueda haber al respecto.
Me parece muy bien que haga el cine que le dé la gana. Pero que haga cine, no discursos. Y no es preciso que presuma de ser de izquierdas; ya nos lo creemos.
En cuanto a que no le importan las opiniones, me parece que es más bien todo lo contrario. Creo que es un señor muy pagado de sí mismo que espera que lo reverencien constantemente; y cuando aparece alguna voz discordante (Carlos Boyero, por ejemplo), acude a sus amigos de El País a ver si consigue que lo despidan. Que a mí me da igual, porque tampoco Boyero es santo de mi devoción, pero, vamos, que queda feo; hay que aceptar las críticas, aunque sean malas. Y si le bajaran un poco los humos puede que volviese a hacer buenas películas, que ha demostrado que también sabe.
Saludos.
Suposo que déu ser fins a cert punt comprensible que se li hagin pujat els fums després de l'èxit internacional que ha assolit. Aquest darrer treball, a fi de comptes, va ser premiat a Venècia. Però sí, estic d'acord que últimament fa unes pelis potser massa "acartronades", si se'm permet l'expressió.
Una abraçada.
Algú va dir que el perill més gran per a un cineasta és que es converteixi en fotògraf. Tampoc és aconsellable convertir els guions en discursos.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada