"Eduardo Manostijeras" (1990) és una variació del mite de Frankenstein en què un inventor, interpretat per Vincent Price (*), crea una mena d'autòmat amb cervell i totes les aptituds d'un home; però mor abans de poder-li posar les mans i la criatura (Depp) es queda amb les tisores que duia provisionalment i sol, al castell on el van construir, fins que una venedora d'Avon (sic) el troba i l'acull amb la seva família. L'escenari gòtic és substituït per una urbanització de cases idèntiques amb jardí, característicament americana, com la circumspecta família que adopta l'Eduard.
Gràcies a la seva habilitat amb les tisores que té per mans, es fa molt popular entre el veïnat: talla els cabells a les dones i fa figures d'animals amb les bardisses (com les que adornaven el jardí del castell). Però la seva innocència acabarà complicant-li la vida.
El relat adopta la forma d'un conte trist que explica l'amor impossible entre la filla de la família d'adopció (Winona Ryder tenyida de ros) i el monstre, que és una víctima de la maldat dels humans i que, com li explica en l'inici del film una iaia a la seva neta perquè s'adormi, va "crear la neu" tot esculpint una figura de gel. La inspirada banda sonora de Danny Elfman contribueix a la poesia d'aquest film inclassificable i memorable.
"Ed Wood" (1994) és també una obra mestra. Paradoxalment, se centra en la figura d'Edward D. Wood Jr. (novament interpretat per Johnny Depp), qui passa per ser "el pitjor director de cinema de la història". La manera com preparava els seus projectes, amb tones d'entusiasme però sense diners i sense talent, la seva afició a vestir-se de dona, la colla de friquis que l'acompanyaven en les seves dubtoses empreses i, sobretot, la relació establerta amb un Bela Lugosi oblidat pels cineastes seriosos, arruïnat i drogoaddicte, de qui Ed Wood esdevindrà l'únic amic i les estranyes pel·lícules l'únic motiu per viure, constitueixen un material que Burton transforma en or en un treball memorable, que barreja de manera natural l'humor amb la tendresa i la distància més o menys paròdica amb l'admiració cap al personatge i la seva tenacitat, i que parla de l'amistat però també de la solitud més terrible, encarnada en el personatge de Lugosi que li va valer un Òscar a Martin Landau. Ambientada als anys cinquanta, compta amb una fotografia en blanc i negre de caire expressionista absolutament admirable.
El film, ple de seqüències impagables (l'estrena de "La novia del monstruo"; la lluita de Landau/Lugosi amb el pop mecànic; la trobada entre Wood i Orson Welles), conclou amb l'estrena de "Plan 9 from Outer Space" i amb els protagonistes celebrant el premi als seus esforços. Prudentment, Burton no fa cap referència al destí posterior de la considerada pitjor pel·lícula de la història i del seu responsable, refugiat en les produccions pornogràfiques i en l'alcoholisme.
(*) Tim Burton ja havia expressat en els seus curts animats l'admiració per Vincent Price ("Vincent", 1982) i pel mite de Frankenstein ("Frankenweenie", 1984).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada