Cary Grant és un arqueòleg més aviat tímid que és a punt d'acabar de muntar l'esquelet d'un dinosaure i de contraure matrimoni amb una col·laboradora més interessada en la feina que en el viatge de noces. Topa casualment amb una esbojarrada Katharine Hepburn, qui s'enamora d'ell immediatament i el conquerirà amb l'improbable mètode de ficar-lo en tota mena de problemes i embolics.
La trama, farcida de gags i rèpliques enginyoses, funciona com un mecanisme de rellotgeria en què personatges i situacions no s'acontenten a omplir una seqüència sinó que en propicien una de posterior, en un marc temporal molt reduït en què, paradoxalment, es multipliquen els esdeveniments i els escenaris. Al final, després d'un crescendo narratiu que no dóna treva a l'espectador, tots els personatges conflueixen en un mateix lloc (una comissaria) i tot se soluciona amb algun gir que marca un abans i un després, en aquest cas l'insospitat heroisme del protagonista masculí. El guió reserva encara un epíleg que resumirà el sentit de la història en un gag definitiu: la noia s'emparra al dinosaure per declarar el seu amor a la nova parella, que és dalt d'una bastida; l'esquelet s'ensorra mentre ell la salva de caure al buit. La metàfora és clara: el passat i les aficions del noi desapareixen i s'obre al seu davant un futur tan emocionant com incert.
Perfectes en els seus papers, Grant i Hepburn coincideixen novament dos anys més tard a "Historias de Filadelfia", dirigits per George Cukor.
En aquest cas, es tracta igualment d'una comèdia superlativa que podríem qualificar de sofisticada, pels ambients de l'alta societat en què transcorre l'acció, però sobretot pels diàlegs brillantíssims.
Curiosament, l'esquema argumental no és tan diferent del de "La fiera de mi niña". Aquí també hi ha un matrimoni imminent que preveiem que no es produirà, tot i que el suspens dura fins al moment mateix de la cerimònia, i la revelació (amb l'ajuda d'unes copes de xampany) de què una vida-relació incerta però emocionant és preferible a una vida-relació canònica i avorrida.
Katharine Hepburn és Tracy Lord (res a veure amb l'actriu porno dels setanta que li va manllevar el nom), una noia de l'alta societat de Filadelfia que és a punt de casar-se amb un senyor molt ric. A la seva mansió, on s'ha de dur a terme el casament, hi arriben el seu primer marit (Cary Grant) i una parella de reporters interpretats per James Stewart i Ruth Hussey. En el transcurs de només unes hores, s'obrirà la possibilitat de més d'un canvi de parella. Però el veritable nucli d'un guió de complexitat i precisió admirables (signat per Donald Ogden Stewart i Waldo Salt a partir de l'obra teatral de Philip Barry) és la superació dels prejudicis i la caiguda de les màscares que duen tots els personatges: Tracy sembla molt estirada però amaga un costat sensible i pot ser molt divertida; C. K. Dexter Haven (Grant) sembla un poca-solta, un playboy que s'aprofita de les seves relacions amb l'alta societat, que fins i tot es mostra violent en la primera escena (avui seria infilmable); però resultarà que, en el fons, només és un romàntic. La parella de periodistes representen la classe treballadora; ella se l'estima a ell però no acaba de declarar-se-li; ell fa de reporter de la premsa del cor per poder menjar calent però la seva vocació és la d'escriptor; inicialment, es mostra cínic i desconfiat però, a partir de la seva trobada amb la Tracy i la seva estranya família, s'adonarà dels seus prejudicis i es mostrarà com una persona de bon cor, sensible i innocent (Stewart broda un paper que li va valdre un Òscar). La impostura s'estén al personatge del nuvi de la imminent cerimònia, un home fet a si mateix, ric però d'origen humil, que potser només vol assemblar-se als membres de la classe aristocràtica amb qui pretén emparentar-se. D'altra banda, la mateixa trama s'origina en un xantatge del director de la revista sensacionalista, que viu de revelar els draps bruts de la gent presumptament respectable sense que ell mateix pugui presumir d'una conducta exemplar.
Tot és una mentida, però la veritat s'imposa i els sentiments autèntics triomfen. El llibret no es descuida d'explicar que aquestes persones han hagut de renunciar a alguna cosa o rebre una lliçó perquè puguin imposar-se les seves veritables aspiracions: Haven ha hagut de deixar la beguda (tot i que acceptarà de bon grat un còctel abans del casament); Stewart, en contrapartida, s'emborratxa abans de decidir enfrontar-se al director de la revista; Tracy ha hagut d'aguantar una dura reprimenda del seu pare -un altre personatge a qui potser hem jutjat erròniament-.
I potser el discurs d'"Historias de Filadelfia" sobre la superació de la lluita de classes resulta en el fons una mica radical; però igualment en resulta una pel·lícula extraordinària, densa i alhora lleugera, una veritable lliçó de cinema en què fins i tot els objectes tenen molt a dir: uns pals de golf, una càmera de fotos, unes copes de xampany, un rellotge i un anell abandonats sobre una taula, uns regals de casament que van des d'una vaixella molt luxosa a un vaixell en miniatura que acaba surant sobre la piscina de la mansió i que representa, en una imatge i un breu discurs de la Tracy, l'enyorament del primer matrimoni.
