dimarts, 23 de febrer del 2021

A TIRO LIMPIO

I ja que parlem d'atracaments, volem destacar una insòlita aportació espanyola (catalana, per ser més exactes) al gènere. 

"A tiro limpio" (Francisco Pérez-Dolz, 1963) presenta una colla de quatre delinqüents: dos d'ells són bastant nobles (a un l'enreden quan s'havia rehabilitat i vivia tranquil en una masia) i els altres dos són uns traïdors (clar, un és un francès libidinós i l'altre un comunista que ha estat a França, aprenent a ser dolent). 

No s'aprofundeix gaire en la condició de terroristes dels personatges (imaginem que a causa de la censura). Però resulta curiós que la majoria de les seves activitats delictives consisteixin a robar les carteres de senyors de calés que es passen la vida als meublés que, pel que sembla, abundaven a la Ciutat Comtal. El protagonista, interpretat per José Suárez, resulta un personatge una mica ambigu; no queda clar si actua per conviccions polítiques o només per diners, i la seva relació amb una dona de vida alegre, a qui tan aviat bufeteja com reverencia, tampoc no ens dóna gaires pistes. 

En qualsevol cas, el film, avui de culte, està narrat amb eficàcia i sap captar els ambients i jugar amb els clarobscurs com ho faria el cinema negre nord-americà en què òbviament s'inspira.

6 comentaris:

Cinefilia ha dit...

En un principi, la pel·lícula havia de dur el títol de "Encuentro con la muerte" o, fins i tot, "La senda roja", però el productor Balcázar, veient la violència d'algunes escenes, es veu que va comentar, mig en broma: "¡Esto es una ensalada de tiros!" I d'aquí el definitiu "A tiro limpio". Hi ha, per cert, un remake del 96, rodat a les Canàries.

Una abraçada.

Fran ha dit...

Hola Ricard!
Pues no la he visto y me has despertado el interes con tu reseña. Acabo de ver en youtube una escena, me tiene muy buena pinta. Por cierto, no se si te lo comente a ti o a Juan, a mi Jose Suarez me tiene un aire a Sterling Hayden.
He comprobado que esta disponible en FlixOle, pena, me di de baja hace unos meses...
Saludos!

Trecce ha dit...

Los mismos realizadores y productores que hacían películas bastante mediocres, nos dejaban muestras de su conocimiento del medio y de que estaban a la altura de cualquiera, quedando claro que si el cine nacional iba por otros derroteros, era por otras razones, pero no por falta de talento.
El film es una recreación muy libre de las andanzas de dos anarquistas, Quico Sabaté y Josep Lluis Facerías que habían sido abatidos poco tiempo antes (en 1960 y 1957 respectivamente.
Tiene muchas cosas muy interesantes y en algunas de ellas es inusitadamente moderno. Muy recomendable.

ricard ha dit...

Juan: El títol de "La senda roja" hauria afavorit les segones lectures, atesa la presumpta filiació comunista dels personatges.

Fran: Yo la vi en betevé, una cadena local fantástica para recuperar incunables.

Trecce: No sabía lo de los anarquistas. Gracias por la aportación.

Una abraçada i gràcies pels comentaris.

Pedro Rodríguez ha dit...

Uno de los grandes clásicos del cine negro español del que se hizo un mediocre remake en los noventa. Capta a la perfección el ambiente de la Barcelona de los sesenta y bebe del cine negro norteamericano.

Otras de mis dos pelis favoritas de cine negro español rodadas en la Barcelona de la época son "Los atracadores" y "A sangre fría".

Un abrazo.

ricard ha dit...

No conocía las que apuntas y tomo nota.

Un abrazo.