Reconec que sentia curiositat per veure què podia fer Santiago Segura com a director fora de l'univers de Torrente. En principi, "Sin rodeos" (2018) juga sobre segur; és el remake de la producció xilena "Sin filtro" i aborda un tema recurrent de la comèdia: un protagonista que reprimeix les seves emocions canvia el xip d'un dia per altre i comença a revoltar-se contra l'entorn malvat i hipòcrita que el tenallava, tot i que la seva desinhibició també pot esdevenir un problema.
Segura demostra la seva capacitat de mimetitzar determinats models narratius, com ja ha vingut fent als films de Torrente, però li trobem a faltar energia i estil. En qualsevol cas, "Sin rodeos" és un títol simpàtic que arremet sense pietat contra algunes modes ("influencers", neologismes, l'addicció al mòbil o als gimnasos, els animalistes, el porno amateur) i arquetips més intemporals, com el de l'artista vividor o el pretendent amb complex d'Èdip. Potser hauria d'afegir que com que jo sóc, com l'abnegada protagonista, una mica vintage, m'hi he sentit bastant identificat.
Maribel Verdú aporta la seva solvència interpretativa i Segura fa allò que millor sap fer: adornar la trama amb secundaris impagables, personatges en si mateixos; en aquest cas, amb menció d'honor per a Cristina Pedroche, Enrique San Francisco i Cañita Brava exercint de disc-jockey.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada