dissabte, 8 de maig de 2021

TENER Y NO TENER

En teoria, "Tener y no tener" (Howard Hawks, 1944) és una adaptació d'una novel·la d'Ernest Hemingway. A la pràctica, una reedició de "Casablanca" (Michael Curtiz, 1942): també passa durant la Segona Guerra Mundial, en una colònia sota el règim de Vichy (canviant el Marroc per la Martinica); també n'és el protagonista Humphrey Bogart, aventurer nord-americà; ara no porta un bar sinó que es dedica a passejar turistes rics en la seva barca, però passa les hores en un local calcat al de Casablanca, amb pianista inclòs, tot i que no és negre. Com en el film de Curtiz, uns patriotes de la França Lliure li complicaran la vida, però la trama d'aventures també és l'excusa d'una història d'amor, ara sí una mica diferent: Harry-Bogart no coneixia Marie-Lauren Bacall abans de trobar-la al bar i ella sembla més decidida que Ingrid Bergman; com a bona heroïna hawksiana, porta les regnes de la situació i podria valdre's per ella mateixa (robant la cartera als clients del bar) sense l'ajuda de l'aventurer protagonista, tot i que se n'enamora a primer cop d'ull i li diu allò de "si em necessites, xiula. Saps com es fa, oi? Has d'ajuntar els llavis i bufar". La parella va fer fira i la història d'amor va continuar fora de la pantalla fins a la mort de l'actor. Hawks els va fitxar un parell d'anys després per a "El sueño eterno". 

Com que els herois d'en Hawks no viatgen mai sols, a Harry l'acompanya, a part de la noia, un vell mariner alcoholitzat, un personatge entranyable que també apareix en la novel·la de Hemingway i que interpreta un il·lustre secundari, Walter Brennan, qui repetiria amb el director en els seus westerns "Río Rojo" i "Río Bravo".

6 comentaris:

ethan ha dit...

Me encanta esta película y la complicidad entre la pareja protagonista. Le tengo especial cariño. De hecho, fue la que inauguro el blog allá por enero del 2008. Siempre es buen momento para recordarla o volverla a ver.
Saludos!

Trecce ha dit...

Es cierto, el espectro de Casablanca planea sobre todo el film, lo cual no desmerece en absoluto a una película en la que, como dijo Bogart, "Las escenas de amor eran uro documental",

Cinefilia ha dit...

Un dels grans títols de la història del cinema. Lauren Bacall, per cert, debutava a la gran pantalla amb només vint anyets.

Pel que fa als paral·lelismes amb Casablanca que assenyales amb tant d'encert, plantegen una paradoxa respecte el cinema clàssic nord-americà: avui considerades obres mestres indiscutibles, el cert es que la indústria produïa en sèrie aquestes pel·lícules segons uns paràmetres fàcilment reconeixibles. Posteriorment, el pas del temps no ha fet sinó mitificar-les.

Una abraçada.

ricard ha dit...

ethan: Un magnífico ejemplar del cine clásico americano que siempre celebras en tu excelente blog (ahora me paso para leer tu primigenia entrada sobre el film).

Trecce: Que la historia de amor continuase fuera de la pantalla sin duda contribuyó a la autenticidad del film.

Juan: És cert, la Bacall enamora amb la seva fesomia de nena entremaliada.

Sens dubte, la pel·lícula es va plantejar -com totes les de Hollywood, de fet- com un producte de consum que, en aquest cas, buscava repetir l'èxit de Casablanca copiant-ne els ingredients (i el nom de Hemingway és més aviat una excusa). Però la facilitat narrativa, uns diàlegs impagables i l'aura mítica dels protagonistes l'eleven a la categoria de culte.

Una abraçada i gràcies pels vostres comentaris.

Fran ha dit...

Hola Ricard!
Poco que añadir a tu estupenda reseña y a los interesantes e inteligentes comentarios. Una de esas películas que siempre apetece descorchar.
Saludos y feliz semana!

ricard ha dit...

De las que hay que ver de vez en cuando.

Saludos.