La meva llista de blogs

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris EL PADRINO III. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris EL PADRINO III. Mostrar tots els missatges

diumenge, 13 de juliol del 2014

FRANCIS FORD COPPOLA # 3: LA DÈCADA PRODIGIOSA


Fa quatre anys (renoi, com passa el temps!), vaig dedicar tres entrades a les parts respectives d'"El padrino". Això m'eximirà d'una anàlisi més detallada i em limitaré a recordar els aspectes més rellevants i les escenes més emblemàtiques d'aquestes obres mestres.

"El padrino" trenca amb moltes convencions del gènere negre i aconsegueix una intensitat dramàtica insòlita:

- És un film d'època (la idea inicial dels productors era que l'acció fos contemporània; tret dels thrillers ambientats durant la Llei Seca, per raons òbvies, el cinema negre acostumava a retratar la societat del moment).

- Adopta formes del cinema europeu, molt evidents en l'escena de la festa familiar en l'inici del film o en el segment a Sicília. "El padrino II" ret homenatge al cinema silent.

- Juga amb el contrast: escenes en la foscor, escenes lluminoses; escenes familiars, escenes de violència; fins culminar en el muntatge final en paral·lel, tan brillant en la seva concepció visual com dramàtica -el nou padrí, a l'església pel bateig del seu fillol, afirma renunciar al pecat, mentre els seus homes assassinen fredament tots els seus oponents-.

- Les escenes d'assassinats no tenen fons musical: sentim amb claredat el soroll del forcejament entre l'agressor i la víctima, l'angoixa de la mort; en l'escena final, la banda sonora correspon en tot moment al bateig del fillol d'en Michael. Només quan el crim s'ha consumat, irromp amb força per vetllar els cadàvers la música de Nino Rota.

Escenes memorables:

- Brando acarona un gatet i es grata la galta mentre parla de justícia i de respecte.

- El cavall al llit del productor.

- L'assassinat de Sollozzo al restaurant.

- L'arribada del jove Vito Corleone a l'illa d'Ellis (la multitud al vaixell admira l'Estàtua de la Llibertat -"la Madonna de l'America"-).

- El petó de Judas de Michael al seu germà Fredo, enmig de la revolució cubana.

- La confessió de Michael a "El padrino III.

- El final de qualsevol de les tres pel·lícules.

El més sorprenent és que tot això va sorgir del talent, sí, però també de la casualitat. L'estil eclèctic d'"El padrino", entre el classicisme de Hollywood i les influències europees, resulta dels esforços de Coppola per conciliar la seva visió i la dels productors perquè aquests no el fotessin al carrer. El repartiment estava ple de cares noves o d'estrelles en declivi (Sterling Hayden, el mateix Brando). Ningú no semblava plantejar-se que allò seria una obra de culte. Algunes de les millors escenes de la primera pel·lícula ni tan sols figuraven en el guió, com aquella en què un Vito Corleone molt envellit dóna alguns consells al seu fill Michael: se n'havien adonat que no tenien una escena de diàleg entre els dos protagonistes! El gatet a la falda, la mort del Don al jardí, van ser moments gairebé improvisats.

Les dues continuacions són films excel·lents, fins i tot molt arriscat el segon, però estan molt definits des del seu plantejament. Però "El padrino" de 1972 va ser... un miracle.

En ple frenesí creatiu, entre "El padrino" i "El padrino II", Coppola dirigeix "La conversación" (1974).


Gene Hackman és Harry Caul, un expert en vigilància i enregistraments sonors més aviat il·legals. El seu darrer i impecable treball, la gravació de la conversa aparentment intranscendent d'una parella en un parc, es convertirà en un veritable malson.

El film té dues influències molt evidents: d'una banda, s'inspira en "Blow Up", canviant la fotografia en un parc de Londres en el film d'Antonioni per una gravació de so en una plaça de San Francisco; d'una altra, enllaça amb els thrillers de conspiració tan freqüentats en la dècada dels setanta. Tot plegat, a l'ombra de l'escàndol Watergate, sorgit precisament arran d'unes gravacions il·legals. Però Coppola aconsegueix no assemblar-se a Antonioni -malgrat que el seu film tampoc no té gaire acció i que el protagonista és força lacònic- ni a Pakula, i que la seva obra sigui enormement personal. "La conversación" integra sense problemes els personatges a la deriva de "Gent de pluja", les escenes de grup de naturalisme quasi documental, assajat a "Ya eres un gran chico" i "El padrino", i un clima oníric que, en tot cas, ens fa pensar en Polanski. El protagonista, un individu perfeccionista i obsessiu, catòlic practicant, músic afeccionat, turmentat per un passat terrorífic i atrapat en una solitud aclaparadora, resulta encara més interessant que la misteriosa trama. Gene Hackman en fa una interpretació sòbria i excel·lent.

"La conversación", un film en aparença menor enmig de dues obres monumentals, no deixa per això d'obtenir un reconeixement crític notable, incloent diverses nominacions a l'Òscar i la Palma d'Or a Cannes.

Després d'"El padrino II", Coppola té un prestigi en la indústria sense gaires precedents. I un somni. Ha tornat a engegar la seva productora American Zoetrope, amb seu a San Francisco, a través de la qual pretén recuperar des de la independència l'esperit del Hollywood clàssic. Coppola té en ment uns estudis que apleguin un elenc estable d'actors, de directors, de talents creatius d'Amèrica i d'Europa i que es posin a fer pel·lícules meravelloses en condicions òptimes.

Zoetrope ja havia produit, el 1971, el primer film de George Lucas, "THX 1138". Però va ser un fracàs considerable i la iniciativa no va renéixer fins després d"El padrino". "American Graffiti", la segona oportunitat que la productora va atorgar al jove Lucas, sí que va ser un gran èxit. Després van venir "La conversación", "El padrino II", una nova pluja d'Òscars, i Coppola es va veure amb cor d'abordar un dels seus projectes més ambiciosos, el film de guerra definitiu, filmat a Filipines amb el seu equip ja habitual: en el repartiment, Robert Duvall ("Gent de pluja", "El padrino", "La conversación", "El padrino II"), Harrison Ford ("American Graffiti", "La conversación"), Frederic Forrest ("La conversación"), G.D. Spradlin ("El padrino II"), Marlon Brando; Dean Tavoularis per al disseny de producció, Walter Murch dirigint el departament sonor després del seu treball extraordinari a "La conversación", Carmine Coppola, el pare del director, component la banda sonora.

"Apocalypse Now" seria un film genial però el seu rodatge no va ser un camí de roses. Com va dir el mateix director, allò no va ser un film sobre Vietnam, allò va ser Vietnam.

divendres, 10 de setembre del 2010

EL PADRINO III

Amb l'excepció de la història de Vito Corleone jove narrada a "El Padrino II", en sí mateixa una pel·lícula enorme que beu de les fonts del neorealisme i del cinema silent nord-americà, les tres parts de la nissaga tenen una estructura gairebé idèntica:

- A l'inici del film, presentació dels personatges i dels seus dilemes al llarg d'una celebració familiar que pot ser un casament (I), una comunió (II) o l'atorgament a Michael Corleone d'una distinció de l'Església Catòlica (III).

- Cap a la meitat del film, els personatges viatgen del seu lloc de residència, sigui Nova York (I i III) o Lake Tahoe (II), cap a una destinació més exòtica: Sicília i Las Vegas a la primera part, Cuba a la segona part, Sicília novament a la tercera. Aquestes escapades serveixen per inserir la trama de ficció en episodis reals de la història del segle XX: la postguerra, la creació de Las Vegas, el triomf de la revolució castrista el cap d'any de 1959, i, a la tercera part, els escàndols de la Banca Vaticana, la Logia P2 i la mort en estranyes circumstàncies del Papa Joan Pau II.

- En el tram final, el Don fa matar els seus enemics i assistim als assassinats a través d'un virtuós treball de muntatge, alternat a la primera part amb la cerimònia d'un bateig i amb una representació de "Cavalleria Rusticana" a l'òpera de Palermo a la tercera.

- Un epíleg ens mostra el destí de Michael Corleone: a la primera part, menteix a la seva dona, la qual cosa suposa un primer esglaó cap a la solitud que acompanya el poder; ja hem parlat del pla que tanca la segona part expressant una infinita solitud després que Michael hagi faltat al principi de defensar els de la seva sang per poder dur a terme la "vendetta"; i un destí tràgic segella la tercera part, que acaba amb un epíleg amb Michael novament al seu jardí on recorda les dones amb qui ha ballat (estimat) i que ha perdut per culpa de la feina.

A "El Padrino III" es repeteix, doncs, l'estructura narrativa dels tres títols i, fins a cert punt, l'argument de la primera part, doncs la nissaga es tanca amb una nova successió al capdavant de la "Famiglia" que també implica una renúncia; la qual cosa comporta una certa sensació de "déjà vu". La història transcorre als anys setanta, i, d'aquesta manera, els actors han envellit com els seus personatges, ja que han passat aproximadament els mateixos anys entre 1959 i 1979 que entre l'estrena de la segona part i la tercera (1974 i 1990, respectivament). Així, doncs, l'acció transcorre en l'època en què es va estrenar la primera pel·lícula, que esdevé temps històric al 1990. Però el glamour és molt més relatiu i l'ambientació a Itàlia resulta una mica anacrònica. Andy Garcia no té el carisma interpretatiu d'Al Pacino, i el personatge d'aquest, un Michael Corleone dèbil a la recerca de la redempció, també resulta tou en comparació amb les anteriors parts de la nissaga. Tot això ha contribuït a la percepció que "El Padrino III" és una pel·lícula molt inferior a las parts precedents, si no fallida.

En la seva defensa direm que era difícil superar la mestria de la primera i segona parts. No estem gens d'acord amb les crítiques a l'elecció de Sophia Coppola per al paper de la filla d'en Michael: potser no és una interpretació espectacular, però resulta creïble. I, en qualsevol cas, dues escenes valen per tota la resta:

- La primera, l'escena en què Michael es confessa davant del cardenal i futur Papa que interpreta Raf Vallone: fàcilment hauria pogut caure en el ridícul i, en canvi, resulta profundament commovedora.

- El muntatge en paral·lel final amb els assassinats dels enemics mentre Michael assisteix amb tota la família a la representació de "Cavalleria Rusticana", mentre un assassí a sou intenta matar-lo a l'estil d'"El hombre que sabía demasiado", és d'un virtuosisme aclaparador. Quan vaig veure la pel·lícula, al cinema Urgell de Barcelona, el públic va aplaudir com mai no he tornat a veure en una projecció.