David O. Russell es va fer un nom amb la simpàtica comèdia bèl·lica "Tres reyes" (1999), protagonitzada per George Clooney, Mark Wahlberg i Ice Cube. Però els deus anys següents només va dirigir la marciana i molt coral "Extrañas coincidencias" (2004) i la seva figura semblava haver-se eclipsat fins que va retornar el 2010 amb "The Fighter", un títol molt interessant que es presentava com un drama pugilístic i que retratava una família de perdedors; va ser candidata a set premis Òscar, inclòs el de millor pel·lícula, i en va guanyar dos per als actors de repartiment Christian Bale (incommensurable en el seu paper de drogaaddicte) i Melissa Leo.
La jugada li va sortir tan bé que decideix repetir-la amb "El lado bueno de las cosas" (2012). A hores d'ara no sabem si obtindrà algun Òscar però ja guanya en nominacions (vuit) a la seva predecessora. Diguem-ho, doncs, d'entrada: "El lado bueno de las cosas" està dissenyada per ser "la pel·lícula independent que s'esquitlla en la cursa dels Òscar i pot donar més d'una sorpresa". Aquesta condició de producte prefabricat llasta el film irremissiblement.
O. Russell, com a "The Fighter", ens presenta unes famílies que viuen en un barri popular, no tan humils potser però també amb problemes econòmics. Pat (Bradley Cooper) pateix un trastorn bipolar; acaba de sortir d'un centre per a malalts mentals i prova de ser millor persona i més optimista per poder recuperar l'amor de la seva esposa Nikki, a la qual no pot acostar-se per una ordre judicial. El pare d'en Pat (Robert DeNiro) és tan obsessiu com ell. La mare (Jacki Weaver) s'ho munta perquè el nano es distregui amb una veïna, Tiffany (Jennifer Lawrence), que també té seriosos problemes de depressió i ansietat després d'haver-se quedat vídua per culpa d'un accident estúpid. En fi, que tots estan més o menys tocats de l'ala però són alhora molt propers i entranyables, de manera que així s'assoleixen dos objectius clau en la cursa cap a l'estatueta: personatges discapacitats permeten als intèrprets sobreactuar a plaer; personatges perdedors permeten al públic identificar-s'hi i, alhora, distanciar-se'n, la qual cosa acostuma a generar una íntima i no gaire sana satisfacció.
La narració avança de manera més aviat feixuga mentre manté un to equidistant del drama i de la comèdia que resulta innocu; no hi ha grans esdeveniments i alguns resulten inversemblants, com les "transformacions" del psiquiatre o del germà repel·lent. "El lado bueno de las cosas" podria ser perfectament un telefilm de sobretaula una mica més ben interpretat. El tram final, però, incorpora un crescendo emocional i una oportunitat de redempció als personatges per mitjà d'un concurs de ball de resultat incert. Seria l'equivalent del combat a "Rocky" (John G. Avildsen, 1976), un altre film oscaritzat centrat en personatges populars i mediocres que ambicionen una vida millor; o del concurs de "Pequeña Miss Sunshine" (Jonathan Dayton, Valerie Faris, 2006). A més, s'obre un altre interrogant: tornarà Pat amb la seva ex o es quedarà amb la veïna? Això, però, no resulta cap misteri per a l'espectador atent: Pat és una mica raret però Nikki el va enganyar amb un senyor calb que es va ficar a la seva banyera. Ergo, és dolenta. No només això, també té cara de cavall. Tiffany, en canvi, és promíscua i malparlada però la seva actitud està justificada pel seu trauma. Ergo, en el fons és una gran noia. Seria l'equivalent del personatge de Renée Zellwegger a "Jerry Maguire" (Cameron Crowe, 1996; fixeu-vos que tot són pel·lícules oscaritzades); coi, si fins i tot s'assemblen!
I heus aqui on radica l'interès d'aquesta proposta tan mel·líflua: Jennifer Lawrence enamora la càmera; les seves llàgrimes en l'escena del concurs de ball són l'única nota d'autenticitat d'una pel·lícula més falsa que les declaracions d'un dirigent del PP negant haver cobrat en negre.
I és que està molt bona, caram!
