%2B01.jpg)
Daniel Monzón, actualment un dels nostres directors més reputats gràcies a l'èxit de "Celda 211" i "El niño", va debutar el 1999 amb "El corazón del guerrero", una insòlita barreja de pel·lícula d'espasa i bruixeria i comèdia adolescent costumista-esperpèntica.
El film de Monzón és clarament deutor de l'univers d'Álex de la Iglesia i recorda "El día de la bestia" en moltíssims aspectes: la inclusió d'elements fantàstics en un entorn gairebé neorealista; una amenaça d'origen satànic vinculada a un grup de feixistes -disfressats de polítics joves i enrotllats-, a la qual s'ha d'enfrontar el protagonista en una lluita desigual i contrarrellotge; en la lluita, l'ajudarà un vident que surt a la televisió; apareixen Santiago Segura (el vident) i Jimmy Barnatán.
També la resta del repartiment recorda un cinema espanyol que va eclosionar en aquella segona meitat dels noranta disposat a fer oblidar amb el seu esperit lúdic les tragèdies al voltant de la Guerra Civil que s'havien imposat la dècada anterior, amb permís d'Almodóvar: Fernando Ramallo i Juan Díaz ("La buena vida" -David Trueba, 1996-), Neus Asensi ("Torrente, el brazo tonto de la ley" -Santiago Segura, 1998-), Javier Aller ("El milagro de P. Tinto" -Javier Fesser, 1998-). Els directors esmentats -amb l'excepció de Santiago Segura que continua ancorat al personatge que l'ha fet famós-, i el mateix Daniel Monzón, han sabut evolucionar, permetent que el cinema espanyol actual, encara que insuficient, sigui almenys una mica més divers. I divertit.