A "Vals con Bashir" (2008), Ari Folman recreava amb suggerents dibuixos animats la seva intervenció com a soldat israelià a la guerra del Líban del 1982.
A "El congreso" (2013), recorre novament a l'animació i adapta una novel·la de Stanislaw Lem.
Bé, la primera mitja hora -la més interessant- és en imatge real i ens presenta Robin Wright fent d'ella mateixa, que rep l'oferta dels estudis Miramount per digitalitzar la seva imatge i immortalitzar-la en interpretacions dissenyades per ordinador mentre l'original gaudeix d'un còmode retir.
Una idea que planteja greus interrogants sobre el futur del cinema i que, després d'un salt de vint anys, deriva cap a un plantejament encara més inquietant: una droga permet viure al marge d'una realitat depriment en un món a la mida de cadascú que el film de Folman recrea mitjançant dibuixos animats que recorden els cartoons dels anys vint. Una barreja entre "Matrix" i Walt Disney que és visualment captivadora però dramàticament irrellevant i que acaba diluint-se en el seu excés.