La meva llista de blogs
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris EL CLUB DE LOS POETAS MUERTOS. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris EL CLUB DE LOS POETAS MUERTOS. Mostrar tots els missatges
dimarts, 12 d’agost del 2014
EL CLUB DE LOS POETAS MUERTOS
La inesperada i tràgica mort de Robin Williams ens torna el record d'un dels seus millors treballs.
Williams, no podem passar-ho per alt, tenia una clara tendència a la sobreactuació i a la pallassada. Però Peter Weir, que és un director excel·lent, va saber veure la tendresa i la intel·ligència que emergien dels seus ulls blaus, la profunditat que ocultava rere l'excés, i li va regalar un personatge extraordinari, que permetia a Williams lluir-se amb les seves imitacions i, alhora, convertir-se en un heroi anti-sistema tendre i carismàtic, el professor de literatura John Keating d'"El club de los poetas muertos" (1989), que intenta que els seus alumnes, en un elitista i ultra-conservador col·legi privat de Nova Anglaterra dels anys seixanta, aprenguin a estimar la poesia i esdevinguin lliure-pensadors. Ni la tragèdia que travessa aquesta epopeia sobre l'inconformisme i sobre l'adolescència ni el triomf aparent dels mediocres no hauran impedit que la llavor sembrada per Keating doni el seu fruit.
No penjaré (una altra vegada) la commovedora escena final perquè Disney en té els drets i no estan d'hòsties, però sembla obligat homenatjar Williams reproduint aquell poema que Walt Whitman va dedicar a Abraham Lincoln (la traducció al català és meva, que Whitman i Pompeu Fabra em perdonin):
Oh Capità! Meu Capità! El nostre viatge terrible ha acabat;
el buc ha superat totes les tempestes, hem obtingut el premi que cercàvem;
el port és a prop, escolto les campanes, tothom està exultant,
mentre els ulls segueixen la quilla ferma, el vaixell imponent i agosarat.
Però oh cor! Cor! Cor!
Oh, les sagnants gotes carmesí
damunt la coberta, on jau el meu Capità,
caigut, fred i mort.
Oh Capità! Meu capità! Alça't i escolta les campanes;
alçat, oneja la bandera per tu, per tu sonen les cornetes;
per tu rams i cintes de corones; per tu les ribes a vessar;
a tu et criden multituds oscil·lants que tomben els seus rostres àvids.
Aquí Capità! Estimat pare!
El braç sota el teu cap!
És com un somni en què damunt la coberta
haguessis caigut, fred i mort.
El meu Capità no respon, els seus llavis són pàl·lids i immòbils;
el meu pare no sent el meu braç, no té pols ni voluntat;
el vaixell està ancorat sa i estalvi, el viatge acabat i resolt;
retornat del seu trajecte terrible el vaixell triomfant, acomplert el seu objectiu.
Alegreu-vos, ribes; soneu, campanes!
mentre jo, amb passos afligits,
camino per la coberta on jau el meu Capità,
caigut, fred i mort.
Carpe Diem.
dilluns, 24 de juny del 2013
ESCENES CLÀSSIQUES # 134 # 135 # 136: REBEL·LIÓ A LES AULES
Ara que s'acaba el curs escolar, recordem que no sempre els mètodes d'ensenyament han estat òptims; però moltes vegades la rebel·lia dels joves estudiants ha suplert amb enginy o amb valentia (o amb les dues coses) les mancances del sistema. Acompanyem dues escenes, d'"Amarcord" (Federico Fellini, 1973) i "El club de los poetas muertos" (Peter Weir, 1989), que potser us faran riure i plorar.
Si algú esperava escenes pertanyents a la pel·lícula "Rebelión en las aulas", dirigida per James Clavell el 1967, no el defraudarem i penjarem una altra escena de comiat a un bon professor, escena que inclou el millor argument del film: la cançó de Lulu que proporcionava el títol original, "To Sir, With Love", interpretada per ella mateixa.
Si algú esperava escenes pertanyents a la pel·lícula "Rebelión en las aulas", dirigida per James Clavell el 1967, no el defraudarem i penjarem una altra escena de comiat a un bon professor, escena que inclou el millor argument del film: la cançó de Lulu que proporcionava el títol original, "To Sir, With Love", interpretada per ella mateixa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
