A "El chico" (1921), Charles Chaplin demostra una gran capacitat de síntesi ja en les primeres seqüències, quan presenta el drama de la mare soltera que ha tingut un fill de la seva relació amb un pintor. L'insert en què veiem Jesucrist carregant la creu és una metàfora potser massa òbvia, però el moment en què veiem com el pare perd la fotografia d'ella entre les flames de la llar de foc del seu estudi i, resignat, aprofita per encendre la pipa, és tan inspirat com eloqüent.
La resta del film també alterna escenes meravelloses amb d'altres que fan més nosa que servei: entre les primeres, les que il·lustren la convivència entre Charlot i el nen orfe o com es guanyen la vida, reparant el vagabund els vidres de les finestres que el nen apedrega; entre les segones, una seqüència onírica en què tots porten plomes d'àngel, massa llarga, i l'escena final, massa escarida. Chaplin polirà el seu estil en títols posteriors, però "El chico" roman com una obra entranyable, gràcies sobretot a l'aportació del petit Jackie Coogan.