Aquesta pel·lícula l'hem vista mil i una vegades: la història de l'escamot de veterans al qual s'uneix un passerell i la guerra total com a teló de fons. El fet que els protagonistes viatgin en un tanc tampoc no és una novetat, tot i que, en els precedents que ara mateix recordo, els tancs eren alemanys ("Los panzers de la muerte", dirigida per Gordon Hessler el 1987 i basada en l'obra literària de Sven Hassel) o russos ("White Tiger" -Karen Shakhnazarov, 2012-: els protagonistes són russos, tot i que el títol fa referència, òbviament, a un Tiger alemany, assimilat aquí a la balena blanca de Melville). Potser la novetat radica en una posada en escena rigorosa i claustrofòbica ja que bona part de l'acció transcorre dins del Sherman nord-americà que avança pels paisatges apocalíptics d'Alemanya quan falten escassos dies per al suïcidi de Hitler i els nens lluiten i moren al costat de les Waffen-SS.
Que la pel·lícula mostri els horrors de la guerra en tota la seva cruesa tampoc no és una novetat. Tot i que cal preguntar-nos si una història de guerra pot parlar de quelcom que no sigui l'absurd de la contesa. Com li diu el soldat Bíblia al nouvingut, és a punt de saber quines coses són capaços de fer els homes als homes (i, per ser més precisos, caldria afegir a les dones i als nens). En l'escena que obre el film, amb l'oficial nazi cavalcant entre les restes de la batalla, David Ayer, el director de "Corazones de acero", defineix a la perfecció l'escenari del drama: un terreny ple de fang i de cadàvers, un camí de foc i de sang en què els homes ja no lluiten per sobreviure sinó perquè lluitar és l'única alternativa possible i és irrellevant que la guerra ja estigui decidida o que enfrontar-se a un escamot de soldats de les SS dins d'un tanc avariat sigui un suïcidi; "aquesta és la meva llar", dirà el sergent Xacal (Brad Pitt), "aquesta és la millor feina que he tingut".