Aquesta pel·lícula l'hem vista mil i una vegades: la història de l'escamot de veterans al qual s'uneix un passerell i la guerra total com a teló de fons. El fet que els protagonistes viatgin en un tanc tampoc no és una novetat, tot i que, en els precedents que ara mateix recordo, els tancs eren alemanys ("Los panzers de la muerte", dirigida per Gordon Hessler el 1987 i basada en l'obra literària de Sven Hassel) o russos ("White Tiger" -Karen Shakhnazarov, 2012-: els protagonistes són russos, tot i que el títol fa referència, òbviament, a un Tiger alemany, assimilat aquí a la balena blanca de Melville). Potser la novetat radica en una posada en escena rigorosa i claustrofòbica ja que bona part de l'acció transcorre dins del Sherman nord-americà que avança pels paisatges apocalíptics d'Alemanya quan falten escassos dies per al suïcidi de Hitler i els nens lluiten i moren al costat de les Waffen-SS.
Que la pel·lícula mostri els horrors de la guerra en tota la seva cruesa tampoc no és una novetat. Tot i que cal preguntar-nos si una història de guerra pot parlar de quelcom que no sigui l'absurd de la contesa. Com li diu el soldat Bíblia al nouvingut, és a punt de saber quines coses són capaços de fer els homes als homes (i, per ser més precisos, caldria afegir a les dones i als nens). En l'escena que obre el film, amb l'oficial nazi cavalcant entre les restes de la batalla, David Ayer, el director de "Corazones de acero", defineix a la perfecció l'escenari del drama: un terreny ple de fang i de cadàvers, un camí de foc i de sang en què els homes ja no lluiten per sobreviure sinó perquè lluitar és l'única alternativa possible i és irrellevant que la guerra ja estigui decidida o que enfrontar-se a un escamot de soldats de les SS dins d'un tanc avariat sigui un suïcidi; "aquesta és la meva llar", dirà el sergent Xacal (Brad Pitt), "aquesta és la millor feina que he tingut".
4 comentaris:
així doncs, tot i conèixer la història la recomanes?
Si he fet un spoiler no crec que sigui que els alemanys van perdre la guerra. I sí, la recomano.
Bueno como podrás darte cuenta, me he equivocado de post al introducir el anterior comentario. Pues ahí va otro.
Uno tiene la sensación de que Corazones de acero es un film desequilibrado en el que Ayer nunca encuentra el tono en las transiciones entre las escenas cotidianas de los soldados de la brigada y la cruda descripción de los espantos de la guerra.
Un abrazo.
Es posible. Ya leí que la película no te había convencido. Es cierto que los diálogos entre los soldados nunca parecen del todo naturales pero es evidente que el guión prioriza el impacto de algunas frases lapidarias. En cualquier caso, sin ser tampoco demasiado original, me gustó la escena en la casa con las mujeres alemanas; mezcla suspense y ternura con sorprendente habilidad.
Un abrazo.
Publica un comentari a l'entrada