Si allò que pretén és acollonir-nos, ho aconsegueix. I tampoc no podem objectar gran cosa a unes imatges pulcres i a una trama d'aventures postapocalíptiques en la millor tradició del gènere de supervivència en circumstàncies adverses. A més, ofereix un dos en un, ja que l'acció es divideix entre l'Àrtic desolat i l'espai exterior (també desolat). De fet, l'únic problema de "Cielo de medianoche" és que és absolutament previsible, fins i tot quan juga a sorprendre l'espectador. Les desgràcies al Pol Nord les hem vistes en totes les pel·lícules que passen al Pol Nord; i les coses que passen a l'espai les hem vistes en totes les pel·lícules que passen a l'espai, des de la pluja de meteorits en el precís instant en què els astronautes que han sortit a passejar per reparar les comunicacions estan a punt d'acabar la feina i posar-se a cobert fins a l'escena en què tots canten una cançó vintage ("Sweet Caroline", només faltaria).
Viatjar a Júpiter o estar-se en una estació meteorològica al Pol Nord deu ser avorrit de nassos. Però no cal que ho sigui la pel·lícula que ho mostra.