Jonathan es revela un bon alumne i, en una sortida a Nova York, coneix una atractiva dona madura (Jacqueline Bisset) amb qui inicia una relació. Però resulta (ai!) que la senyora en qüestió és la mare insatisfeta i dipsòmana d'en Skip.
"Class" seria una reedició d'"El graduado" amb la particularitat que la relació entre la dona madura i el jove no enfronta el segon amb la filla, de qui s'enamora, sinó amb el fill, amb qui manté una sòlida amistat. O potser és la pel·lícula fundacional del bratpack un manifest homosexual? Com sigui, el film es revela bastant misogin; si, inicialment, sembla que els guionistes volen dotar de relleu el personatge de la nova Miss Robinson, l'escueta conclusió en què s'explica que l'han internada en una clínica (mentre els dos amics recuperen la bona sintonia), no aparenta pietat cap a qui seria una víctima del masclisme i d'un marit clarament imbècil.
Retrobem Rob Lowe a "¿Qué pasó anoche?" (Edward Zwick, 1986), acompanyat de la Demi Moore, i d'Elisabeth Perkins i James Belushi, il·lustres secundaris en la dècada més incomprensiblement mitificada de la història. En aquest cas, es tracta d'una parella heterosexual que intenta tirar endavant una relació malgrat les inseguretats i certa immaduresa. També aquí, però, els amics respectius faran el possible per dinamitar la història d'amor, clarament moguts per la gelosia. Prudentment, el guió (basat en una obra de David Mamet) no deixa clar si acabaran o no embolicats ells mateixos.
"Nueve semanas y media", dirigida per Adrian Lyne i estrenada el mateix any, volia mostrar una relació menys convencional, entre una galerista de Nova York (Kim Basinger) i un yuppie amb l'aspecte de Mickey Rourke. Algunes notes de sadomasoquisme light i una estranya afició a fer l'amor en carrerons humits no convertien el film del realitzador britànic en una proposta tan trencadora com semblava pretendre. Bertolucci havia explicat el mateix molt millor catorze anys abans.
Però els setanta estan molt oblidats en la ultraconservadora societat contemporània, i sentim nostàlgia pels vuitanta perquè érem més joves, però van ser els anys en què manaven Reagan i Wall Street i hom retornava als valors tradicionals després de la disbauxa hippie; tot això, amb permís de la movida, avui també bastant superada. L'única revolució dels vuitanta van ser uns pentinats impossibles que ens fan envermellir quan mirem fotos antigues.
Algú ha tingut la idea de recuperar l'esperit de "Nueve semanas y media" i, per no ser acusat de misogínia, la protagonista femenina (la senyora que abans va ser Nicole Kidman) és una dona empoderada, que s'arrisca a una acusació d'assetjament sexual a la feina quan un becari molt eixerit li proposa una relació sadomasoquista (si entenem per sadomasoquista que la faci posar a quatre potes a beure llet en un bol).
"Babygirl" (Halina Reijn, 2024) ha aconseguit fer veure que parla de tot sense, realment, dir res, i també cert prestigi crític, la qual cosa em resulta encara més sorprenent. I mira que hi vaig posar ganes perquè jo, malgrat tot, també enyoro el cinema comercial dels vuitanta, quan no tot eren superherois i els thrillers eren foscos i sexis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada