Ens ha fet pensar en "Segundo premio". Les dues es basen en grups de rock espanyols de la dècada dels noranta, amb problemes amb les drogues i crisis existencials; les dues són propostes innovadores. Aquesta, trenca la quarta paret per narrar la trista peró commovedora història de Mauricio Aznar, rocker de Saragossa, líder de Más Birras, que viatja a Argentina inspirat per la música d'Atahualpa Yupanqui i descobreix que una altra manera d'entendre la vida i la mort és possible; o potser hauríem de dir que ENTÉN la vida i la mort. La seva música, Javier Macipe i el premiat protagonista l'han fet immortal.
Acabem aquesta secció post-Goya per parlar d'un altre actor revelació en un film basat en una història real. Urko Olazabal protagonitza, amb la catalana Mireia Oriol, "Soy Nevenka", darrera producció d'Icíar Bollaín, molt en la seva línia, que detalla el cas de la regidora del PP de Ponferrada (Lleó) que va denunciar l'alcalde -del seu partit- per assetjament sexual. Com a "La estrella azul", som al 2000, i llavors no es parlava encara del #MeToo; Nevenka va ser valenta, sens dubte, i, a més del seu agressor, va haver d'enfrontar-se a una societat i a un fiscal tan masclistes com el batlle, detestable i caciquil, de qui Olazabal fa una gran representació, tot i que temo que no assoleix el grau de fàstic de l'original.
