El film de Kaurismäki, auster i trist en la forma i en el fons, no pot ser més radical i constitueix la quintaessencia del seu estil.
"Nubes pasajeras" (1996), protagonitzada per la mateixa actriu, no és tan fosca al capdavall, tot i que el matrimoni format per la Ilona i en Lauri s'enfrontarà a una situació molt complicada quan, després de comprar-se a terminis un sofà i un televisor, es quedin els dos sense feina. Ell conduïa un tramvia i ella era maître d'un restaurant del temps de la guerra. El món canvia però tot allò que els envolta, tret del televisor, és antic: la ràdio, els mobles, el cotxe.
Com la parella de "Fallen Leaves", Ilona i Lauri veuen perillar la seva relació a causa de la precarietat laboral i d'una societat cruel i injusta. La beguda és un consol passatger i també un risc. Sortosament, de vegades la llum aconsegueix travessar els núvols i hom pot començar des de zero (com el viatjant d'"El otro lado de la esperanza").
Aki Kaurismäki fa sempre la mateixa pel·lícula però això no és necessàriament un defecte quan s'és tan personal i tan sincer.
Fidel als seus amics, aquí també apareix un cinema que programa pel·lícules de Jim Jarmusch (i de Bresson; i de Jean Vigo).
2 comentaris:
Me encanta este señor y sus películas.
Uno de los realizadores europeos con más personalidad de las últimas décadas.
Publica un comentari a l'entrada