A "Pobres criaturas" (2023), Yorgos Lanthimos reitera la seva predilecció per Emma Stone, els objectius d'ull de peix i el to de comèdia negra i, afegint-hi fantasia temàtica i visual, torna a aconseguir un insòlit producte, alhora comercial i provocador, que parla d'una criatura empresonada com els adolescents de "Canino" que aconseguirà la seva llibertat amb l'ajuda d'un fals príncep blau; una llibertat que, gràcies a la seva innocència i desconeixement dels condicionants socials, esdevindrà gairebé absoluta, i que li permetrà transcendir el seu destí com a dona en una societat eminentment masclista.
4 comentaris:
A mida que passen els dies, la valoro cada cop més en el meu record. És de les que, fins i tot, caldria veure-la un parell de vegades per acabar de pair-la del tot.
Una abraçada.
Probablement sigui així, tot i que el crític de La Vanguardia opina que, de tan enlluernadora, perd una mica quan la veus per segona vegada. El temps ho dirà; en qualsevol cas, és una proposta força excepcional.
Una abraçada.
Tinc tendència a llegir Yorgos Langostinos, però és problema meu. Està clar que les pel·lícules d'aquest home tenen un tret diferenciador, que alhora m'agraden i no m'agraden, aquesta la tinc apuntada a la llista.
La confusió potser és perquè va fer una pel·lícula titulada "Langosta"?
El cinema de Lanthimos pot ser llagosta o llagostí, però sens dubte és peculiar.
Publica un comentari a l'entrada