És un producte comercial simpàtic i molt sixties al voltant de la improbable relació entre un milionari que organitza atracaments perquè li falten distraccions i la detectiva d'una companyia d'assegurances, decidida a caçar-lo i també a estimar-lo. Un thriller regular que utilitza la pantalla dividida no amb finalitat narrativa sinó per resultar encara més sofisticat, troba la seva raó de ser en el carisma dels dos intèrprets més cool del moment en què es va estrenar: uns guapíssims Steve McQueen i Faye Dunaway. Volen amb un avió sense motor i passegen per la platja al volant d'un buggy; però l'escena amb més perill és aquella en què juguen als escacs mentre ella acarona les peces amb la mateixa morbositat amb què acaronava els revòlvers a "Bonnie y Clyde", la pel·lícula que l'havia fet famosa només un any abans.
5 comentaris:
Semabla interessant. Caldrà revisar-la.
Una abraçada.
Recuerdo la escena de la partida de ajedrez que mencionas, larga, con empleo de planos de todo tipo, elegante, glamurosa, tierna a la vez que sugerente... Una delicia de parábola del juego amoroso que acabas viendo con una sonrisa cómplice.
Juan: Curiosa, molt representativa del cinema de finals dels seixanta.
Trecce: A mí me pareció una escena brillante.
Una abraçada.
El film no es más que una sofisticada operación de "desvío de atención", merced a una alambicada brillantez formal (vía "Vogue") que trata de encubrir la poca consistencia del argumento y la escasa entidad de los personajes. Nota: cotejar el uso del split-screen, en ésta meramente ornamental, y el muy aportativo de EL ESTRANGULADOR DE BOSTON.
Un saludo.
"El estrangulador de Boston" es un título que debo recuperar ya.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada