Lester, com als seus films amb els Beatles i a "El knack... y cómo conseguirlo" (1965), recorre novament al slapstick, particularment en la persecució final. Però salvaguarda amb èxit el to vodevilesc i treu un gran profit de les intervencions d'un elenc especialitzat en comèdies: Zero Mostel, Phil Silvers, Jack Gilford, Buster Keaton en la seva darrera intervenció cinematogràfica o Michael Crawford, famós en aquestes contrades per la sèrie de televisió "N'hi ha que neixen estrellats" (que va salvar una carrera en declivi i va preludiar la seva exitosa intervenció al musical The Phantom of the Opera).
6 comentaris:
Una de les meves preferides en el seu gènere des de que el profe de llatí ens la va passar a la facultat. Els exteriors, per cert, es van rodar a la Casa de Campo de Madrid.
Una abraçada.
No hauria estat mala idea que ens l'haguessin passada quan estudiava dret romà i els més veterans de la facultat corejaven allò de:
"¡Viva el derecho romano, que al esclavo manumite y a la esclava mite manu!"
Segurament, avui dia estaria mal vist aquest refrany, útil si més no per recordar la molt romana institució de la manumissió, per la qual el propietari d'un esclau li atorgava la llibertat.
Una abraçada.
Recordó de molt nen quan els meus pares em van dur al Romea per veure Golfus de Roma amb José Sazatornil de prota. Anys despres vaig veure la película on doblaven fins i tot les cançons con era habitual en aquella época.
Salut
Borgo.
Una locura estilo Mel Brooks, pero con más gracia. Recuerdo la escena de las siete colinas con Buster Keaton.
Saludos.
Muy divertida.
Borgo: Per sort, l'he poguda veure en versió original. El musical, no l'he vist mai.
ethan: Es curioso que nombres a Mel Brooks porque, tras "Golfus de Roma", Zero Mostel trabajó con él en "Los productores".
Trecce: Sin duda.
Salutacions i gràcies per comentar.
Publica un comentari a l'entrada