diumenge, 4 de març del 2018

LOS DESAFÍOS


El mític productor Elías Querejeta va donar l'alternativa a tres joves talents en un llargmetratge d'episodis produït el 1969 i que portava per títol "Los desafíos". El signen Claudio Guerín, José Luis Egea i Víctor Erice, en aquella època estudiants de l'EOC (Escuela Oficial de Cinematografía).

El film va tenir seriosos problemes amb la censura, que va salvar per l'èxit de la seva participació en diversos festivals cinematogràfics (a San Sebastián guanyaria la Concha de Plata); la qual cosa no és d'estranyar, atès que les tres històries giren sobre l'atracció sexual i el conflicte entre les repressions i prejudicis atàvics i els aires de llibertat representats per hippies o estrangers.

En el primer fragment, un militar nord-americà -interpretat per Dean Selmier, protagonista dels tres episodis- concita una catarsi violenta en el si d'una família espanyola de l'alta burgesia en què el pare està més gelós de la filla que de la dona, una mica desatesa sexualment.

El segon episodi planteja una situació similar. Alfredo Mayo substitueix Francisco Rabal i ja no es tracta de burgesia urbana sinó d'un cacic de l'Espanya profunda que no tindrà cap inconvenient a llogar per 50 dòlars la nòvia d'un hippie nord-americà que fuig del seu país per estalviar-se una temporada al Vietnam. Però no s'esperava que la seva dona (Julia Gutiérrez Caba) també participés en el joc i, tot i que té la finca plena de braus, no sembla que li agradi gaire això de les banyes. Els símils taurins continuen fins al final de l'episodi, tan violent com l'anterior.

Víctor Erice dirigeix el tercer episodi i ja demostra la seva capacitat per crear imatges perdurables i sembrar la narració d'elements simbòlics. Aquí es tracta de dues parelles que van a parar a un poblet mesetari en aparença deshabitat. Semblen molt moderns i molt hippies (fins i tot els acompanya un ximpanzé que llegeix els clàssics), però la competència entre els mascles -motiu recurrent a les tres històries- propicia una vegada més un final violent, en aquest cas amb ressonàncies godardianes.

Erice continuaria la seva col·laboració amb el productor en dos títols mítics: "El espíritu de la colmena" (1973) retrata l'Espanya de la postguerra, la seva violència i la seva misèria, a través de la mirada infinita de la nena Ana Torrent i amb la mediació del Frankenstein creat per James Whale. La força atàvica de les seves imatges fan d'aquest títol un dels més celebrats de la història del nostre cinema, tal vegada el millor o, si més no, en dura competència amb "Viridiana" o "El verdugo". Però "El sur" (1983), amb una temàtica molt similar (la innocència d'una mirada infantil, el pare represaliat), és també una obra mestra, malgrat que Querejeta, per motius mai no del tot aclarits, va interrompre la producció en el moment que l'equip s'havia de traslladar a Andalusia per rodar-ne una segona meitat que hauria hagut d'il·luminar en sentit literal i metafòric una història que, fins llavors i paradoxalment, transcorria al nord del país. Potser el productor, fidel també al seu estil, volia quedar-se només amb la part més ombrívola i malenconiosa. Erice no l'hi va perdonar mai.

2 comentaris:

miquel zueras ha dit...

La recordo molt llunyana, la vaig veure anys enrera a la filmo de la plaça Padró. Crec que el darrer episodi, el del viatge, és el que més em va agradar.
Aquest actor, Dean Selmier, el recordo de pel.lícules com "La novia ensangrentada" i "El techo de cristal".
Estranya la decisió de Querejeta, el productor més prestigiós del cinema espanyol.
Salut.
Borgo.

ricard ha dit...

Selmier era un actor nord-americà que sempre va treballar al nostre país. M'agradaria tornar a veure "El techo de cristal".

Salut!