dissabte, 24 de març del 2018

AMERICANA


Aquest any, el Cine-club del meu poble ha col·laborat amb l'Americana Film Fest, gràcies a la mediació del meu bon amic David Amorós. Això m'ha permès veure almenys dues de les moltes pel·lícules que hi han participat, la que va acompanyar la sessió inaugural al cinema Phenomena -"Gook" (Justin Chon, 2017)- i la que vam projectar (també) a casa: "Don't Think Twice" (Mike Birbiglia, 2016).

És molt lloable la tasca de la colla de cinèfils que han fet gran aquest festival dedicat al cinema independent nord-americà, el cinema indie que també veuen a Sundance i que rarament arriba a les sales comercials. Des d'aquí la meva enhorabona.

He de confessar que no sóc un devot d'aquest gènere, si és que del cinema indie se'n pot dir un gènere. Probablement sigui per falta de costum i potser tampoc no encerto les pel·lícules. No ho sé, fa temps vaig veure "Frances Ha", dirigida el 2012 per Noah Baumbach i protagonitzada per Greta Gerwig, la nova musa del moviment ara que Parker Posey divideix el seu temps entre Woody Allen i la televisió, i la vaig trobar lamentable; no exactament dolenta però sense progressió dramàtica, sense clima, sense interès, habitada per una catèrvola de nens consentits amb dubtes existencials ridículs.

Potser caldrà distingir entre la pel·lícula d'esperit indie i la pel·lícula independent, assumint que la primera està passada de moda fa anys (ja en fa quasi trenta de "Sexo, mentiras y cintas de video") i que la segona encara pot oferir sorpreses ("Whiplash", per exemple).

En fi, tampoc no voldria semblar el del spot promocional:



És evident que no n'hi haurà prou amb dues pel·lícules per fer una valoració de l'estat del cinema independent dels Estats Units. Deixo aquesta tasca als meus amics barcelonins. Jo em limitaré a comentar els dos títols que he vist d'entre els triats per al Festival. Si més no, la mínima mostra és diversa, ja que "Gook" és un drama i "Don't Think Twice" una comèdia (presumptament).


Com "Clerks", "Gook" passa en una botiga, està protagonitzada pel director i és en blanc i negre; però, com dèiem, no és una comèdia. El títol fa referència al terme despectiu amb què hom designa als Estats Units els immigrants d'origen asiàtic, com els dos germans coreans que regenten una sabateria en un barri depauperat de Los Angeles, de població majoritàriament afroamericana. Si la relació entre la gent del barri ja està presidida per la desconfiança i la violència, la situació esdevé més extrema a causa dels disturbis pel cas de Rodney King (és l'any 1991).

La principal virtut del film, com en altres títols fets des de la independència, és el realisme amb què estan tractats ambients i personatges. "Gook" també es beneficia d'una fotografia excel·lent i la posada en escena té el ritme i la mesura adients. Si li hem de posar pegues, estan en la introducció del melodrama amb calçador (i no ho dic perquè la pel·lícula passi en una sabateria), anunciat de bon començament amb la relació entre la nena negra i els coreans.


També a "Don't Think Twice" es percep que el director (novament, també protagonista) sap de què parla. El film se centra en un grup de teatre d'improvisació, modalitat que deu ser popular als Estats Units i que a alguns els servirà de plataforma per accedir a tasques més lucratives, com aparèixer al Weekend Live (transsumpte del Saturday Night Live). Si se't presenta l'ocasió, no t'ho pensis dues vegades (d'aquí el títol), però l'èxit sempre té un preu.

El film de Mike Birbiglia es desenvolupa en un entorn molt particular però els problemes que planteja són universals: les opcions vitals, les maneres d'encarar el fracàs o l'èxit, les relacions humanes en un espai amateur i com es transformen en un entorn professional més competitiu (el retrat dels components i directius del Weekend Live és demolidor); finalment, com si es tractés d'un drama shakespearià disfressat de comèdia coral, ens parla de l'ambició i de les traïcions, conscients o inconscients.

D'altra banda, Birbiglia demostra ser un excel·lent narrador. Tot i que el film tracta de l'univers teatral o dels monologuistes televisius, es defensa molt bé quan es tracta de narrar en imatges, sobretot pel que fa a la presentació dels personatges, amb menció d'honor per al membre més veterà de la colla que viu com un adolescent i convida les seves fans a un habitatge improvisat en un racó i que consisteix exclusivament en un llit amagat entre tubs de calefacció. I els actors, poc coneguts amb l'excepció de Ben Stiller en una aparició no acreditada, ho fan molt bé i fan sempre creïbles les seves reaccions. Un final amb una mort i un retrobament "uns mesos després" està tractat amb la mateixa subtilesa i no arriba a espatllar una proposta tan modesta com eficaç.