LOS VIOLENTOS AÑOS VEINTE

I acabem -de moment- amb el cinema negre viatjant a les arrels. A un clàssic incontestable del gènere, com és "Los violentos años veinte", de Raoul Walsh.

Però el film de Walsh té una adscripció genèrica més àmplia i podem parlar també de cinema històric i propagandístic.

El seu any de realització és el 1939, un moment històric particularment convuls, amb el món a punt d'embarcar-se en la Segona Guerra Mundial i els Estats Units patint encara la ressaca de la Gran Depressió. Amb la voluntat evident d'animar els compatriotes i d'enaltir la figura del llavors president Franklin Delano Roosevelt, "Los violentos años veinte" destaca que la situació vint anys abans era tant o més complicada: el pais tot just sortia de la Primera Guerra Mundial; uns polítics ineptes van tenir la desafortunada idea de prohibir la venda d'alcohol i això va provocar-ne un consum immoderat i la proliferació de les màfies; tot plegat, una situació de caos i de falsa eufòria que van conduir directament a la caiguda de la borsa l'any 1929 i a la depressió. Una lectura, doncs, clarament interessada de la història recent, que el film il·lustra amb imatges d'arxiu i moltes de ficció que pretenen ser documentals, incloent presumptes capçaleres de diaris de l'època, acompanyades d'una veu en off i muntades en ràpids fragments (nou en total, cadascun d'una durada inferior a un minut) amb un estil visual impactant (contrapicats, càmera inclinada, efectes i metàfores visuals que sintetitzen la informació -un teletip gegantí simbolitza el poder de la borsa i, a continuació, gratacels fonent-se i piràmides de dòlars que esclaten il·lustren el crack del 29-). Un recurs narratiu que sembla heretat de films experimentals de l'etapa muda i que crearia escola (Coppola l'homenatja explícitament a "Cotton Club", un film ambientat en el mateix període històric).

Aquests talls i aquesta voluntat didàctica mai no afecten a la progressió dramàtica d'un film tan dinàmic com la majoria dels dirigits per Walsh i que integra hàbilment com només saben fer els clàssics nord-americans la peripècia individual i la col·lectiva. Així, "Los violentos años veinte" comença quan els tres protagonistes masculins es coneixen atzarosament durant un combat en la Gran Guerra i els seus temperaments respectius queden ràpidament definits en un parell de seqüències. El personatge central és l'Eddie Bartlett (James Cagney); en tornar a la vida civil s'enfronta a la indiferència dels seus compatriotes i a la manca de perspectives laborals (el film, en aquest aspecte, anticipa el nucli dramàtic de "Los mejores años de nuestra vida"). Finalment, es dedicarà al tràfic de licors i farà una fortuna.

Eddie és un heroi ambigu. No és un psicòpata, com el personatge que interpreta Humphrey Bogart, però tampoc no és guapo i íntegre com el seu advocat i, en teoria amic, Lloyd Hart (Jeffrey Linn); exerceix de gàngster però procura comportar-se amb rectitud.

En altres títols de temàtica similar, apareix una dona fatal que porta al protagonista pel mal camí. A "Los violentos años veinte", aquest esquema apareix invertit, ja que, tot i que és Panama Smith (Gladys George) la dona que fitxa a Eddie per fer de delinqüent, aquest s'enamorarà de la noia bona i honesta (Priscilla Lane); però la noia bona i honesta té la barra d'enamorar-se de l'advocat del gàngster, qui, al seu torn, no en té prou amb fotre-li la nòvia sinó que acaba passant-se a l'altre bàndol per fer d'ajudant del fiscal. Quan Eddie és conscient de la traïció, deixa de beure llet i prova per primera vegada el verí que fabrica, la qual cosa el durà a la perdició. Clarament, Walsh pren partit pels perdedors de la història; Panama i Eddie han sabut mantenir els seus principis malgrat representar el costat més fosc d'una societat malalta; el segon, fins i tot ha estat capaç de sacrificar-se per protegir els qui representen el futur.

Més enllà d'aquesta gosadia argumental, el film està ple d'imatges i situacions que han marcat el gènere i obres posteriors: l'entrada de Cagney i Bogart, vestits impecablement de negre, al club clandestí; o el retrobament de Cagney i la noia que li ha donat carbasses al taxi que el primer condueix, que anticipa el final de "Taxi Driver", de Scorsese; o el final a l'escalinata d'una església, que potser va inspirar el final d'"El padrino III".