Arran del meu post sobre "El sueño de Ellis", l'amic Pedro de Conexión Travis Bickle comentava que la millor pel·lícula de James Gray era "La noche es nuestra" (2007).
Quasi li he de donar la raó.
La pel·lícula també ens fa viatjar en el temps sense sortir de la ciutat de Nova York i ens situa a l'any 1988, quan els carrers eren un infern a causa de la droga. Joseph Grusinsky (Mark Wahlberg) i el seu pare (Robert Duvall) són policies. El germà (novament Joaquin Phoenix), en canvi, es guanya la vida fent d'encarregat d'un club nocturn freqüentat per narcotraficants; viu molt bé i té una nòvia molt guapa (Eva Mendes), però la història familiar li complicarà l'existència.
"La noche es nuestra" és un thriller impecable, esplèndidament realitzat. Gray, com ho fan els bons directors, narra en imatges. En les dues primeres escenes, al club nocturn i després a l'ensopida festa dels policies de Brooklyn, il·lustra perfectament el contrast entre els dos mons. El color vermell és el de la nit i el blau és el color dels policies. L'ús del color és encara més sofisticat en les seqüències d'acció, filmades consecutivament en vermell (el tiroteig al cau dels dolents), gris (la persecució dels cotxes sota la pluja) i verd (el final).
Però el film funciona igualment bé en el seu vessant de drama familiar. Els dos germans són personatges controvertis i, com passa a "El sueño de Ellis", al final resulten molt diferents de com semblaven en un principi. Joaquin Phoenix fa una interpretació senzillament extraordinària. Director i actor ens submergeixen en un conflicte ple de matisos i Gray demostra, com feia a "Two Lovers", la seva capacitat de transcendir un esquema argumental senzill.
3 comentaris:
Pues sí, amigo Ricard; el fatalismo, la tenebrosa ambigüedad, la descripción de ambientes, la tensión (magnífica esa persecución de coches en medio de la tormenta) el profundo aroma a cine negro con resonancias bíblicas, las potentes interpretaciones del trío protagonista conforman los elementos que enmarcan el reconocible y magnético universo de su autor y hacen que “La noche es nuestra” sea una película poderosa, redonda, que deja poso en la memoria y que influenciada por los ecos referenciales de los policíacos setenteros de Lumet, está rodada a contracorriente del hueco thriller de diseño actual.
Un abrazo, excelente post.
No la coneixía i me l´apunto. M´agrada el treball de Phoenix (fins i tot quan se li va anar l´olla) i Duvall sempre resulta interessant.
Salut!
Borgo.
Pedro: Totalmente de acuerdo. También me pareció excelente la escena de la persecución bajo la lluvia. Y muy acertada la referencia a Lumet.
Borgo: Doncs trobo que Phoenix està especialmente brillant en aquest títol.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada